Ja es nota el nou temps

Ja es nota el nou temps,
la primavera comença florir
i en cada poema
surten versos nous,
de tinta verda
com fulles fresques
rere les flors del pensament,
de mil colors,
de mil tonalitats,
totes duen l’ombra
del teu mirar,
del teu sentir
mentre l’aire em retorna el so
de la teva veu.

Que fàcil escriure
pensant en tu
i deixar que dels fulls blancs
floreixin versos
com capolls de futures fruites.

Que fàcil pensar
si el vent les fes moure
per ballar amb elles
des del precís instant
en que van néixer. 

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/comenca-el-ball.html

COMENÇA EL BALL!

 

fragment d'EN UN RACÓ DE LA BIBLIOTECA (Qui sap si...)

un full
un llapis
i un estol de dirs que voleien en el sostre
desitjant trobar-se
en les paraules que escriuràs

no tinguis pressa
no t’hi acomiadis encara
els mots, les paraules, els versos
corren neguitosos d’un lloc a l’altre
esperant el moment del ball
... escolta el seu neguit
espera el so de la melodia

guaita! els músics ja venen
refinen els instruments...
ja tot és apunt...

comença el ball!!


*

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/en-un-raco-de-la-biblioteca.html

Bateja la pluja

Bateja la pluja
un dia novell
de primavera,
bateja la il·lusió
per una nova floració,
i aprofita el pintor
per fer brollar
de colors rere la cortina
de pluja fina,
poms de flors
de tots colors.

Calla el camp
el brunzir
dels petits voladors
mentre duri
el temps humit,
esperant pol·linitzar unes
amb la màgica pols
de les altres flors,
com versos contestats
d’altres versos,
sentiments contats
d’altres sentiments.

Temps al temps.
Versos als versos.

Continua la vida
en la jove primavera.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/dema.html

DEMÀ

demà... esclatarà la primavera
i com el rosari que sempre es resa
tornarem a sentir l’escalf del desig
i el misteri que embolcalla el tacte
d’una pell propera

ara... silenci i soledat
racó fosc i callat
lloc de cultiu
on deixar néixer les llavors
que brollaran demà

demà esclatarà la primavera
nova, lluenta, joiosa
que ens regalarà la follia dels colors
l’acaronament del sol
la quietud d’aquelles estones
escoltant la música d’onades
d’un mar infinit

no és tant lluny!!
ja és a prop
només cal esperar a demà...

 *
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/el-plany-cau-del-mateix-raco.html

Del mar ve la brisa

 
Del mar ve la brisa
mentre s’escapa xiulant el tren,
perseguit per una mirada humida
i una gola que travada
intenta deixar anar
un grinyol de comiat.

El cor i la ment busquen excuses
per aquesta partença
i nomes surten dels ulls llàgrimes
que amb el pas d’altres trens
resten eixutes
sobre la pell enrogida,
just sobre els peus
amb un toll desaparegut
com el tren on viatjava
l’esperança d’una felicitat
que sento oblidada.

La ma a la galta,
un comiat breu,
rere un trist somriure
i un petó sec.

Un passat brillant
entre rajos de sol
i cossos estimant-se.

Un futur gris
entre preguntes
de perquè ha estat així.
Entre tots dos,
resto sol en l’andana,
veient el darrer vagó
prenent la corba
per on desapareix la il·lusió.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/en-la-foscor-del-temps.html

EN LA FOSCOR DEL TEMPS

 

Fotografia: Joanbanjo

 

el tren ha marxat
no m’ha permès pujar,
s’ha endut tot el que tenia
tot el que fins aquell moment... era
tan buida m’ha deixat
que no sento la tristor
ni la humitat d’un plor
ni m’ha pintat de cap color
sóc la transparència d’un vent que no xiula
l’opacitat d’uns records
llençats a l’andana
de qualsevol estació

l’oblit m’ha oblidat
en aquest espai sense nom

m’endinsaré en la foscor del temps
m’allunyaré de totes les mirades
i amb el silenci dels mots
-a poc a poc- escriuré
un demà... ara... desconegut

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/com-una-manta-que-mai-treu-el-fred

Calla

 

Calla.

Silenci.

És la veu blanca
del paper on s’escriuen
els versos
la que de retruc
em deixa la teva veu
no sempre clara,
retorçada amb els giravolts
de les lletres manuscrites
que llegeixo i torno a llegir
per sentir dins meu el ressò
un tant oblidat
de la cadència
del teu parlar.

Calla.

Silenci.

Mentre desfullo
les primeres flors
entre els dits,
repeteixo de memòria
lentament cadascun del versos,
cadascun dels mots
que m’arriben
des de l’anonimat,
des de la coneixença,
des de la llunyania.

Calla.

Silenci.

Esperaré davant el paper verge
per contestar poema a poema
les paraules que tenen pressa per sortir,
per parlar de pedaços i retalls,
d’ahirs i de futurs,
sempre absents,
com tu.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/les-deixare-marxar.html

LES DEIXARÉ MARXAR...

                                               

no és meva la veu
és d’elles

la veu la duen
aquest reguitzell de paraules escrites
que em costa imaginar
pensar, crear...
elles soles s’empaiten,
tenen presa per sortir
i totes volen ser les primeres

però, abans
he de guarnir-les
encara que sigui pobrament
amb pedaços i retalls
d’instants d’ahir
o sentiments viscuts

he de perfumar-les
amb el color d’una mirada
o l’escalf d’unes moixaines
i
quan les hagi abillat
amb sinceritat i parer
les deixaré marxar...

*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/he-oblidat-com-era-el-temps.html

Queda la fredor fora el cos

Queda la fredor fora el cos
i deixa que el blanc
 d’un exterior tingui
per frontera el glaç
d’una finestra.

Joguineja un gos
per la blanca catifa
i marca un cop
i un altre els forats
de les seves potes
com un trencaclosques viu.

El fum envia missatge
d’escalfor a un cel gris
que dubta si enviar
el seu exèrcit
de gotes blanques
o transparents,
com el mots
que tinc a la punta
dels dits.

Neu que es desfà
com el silenci
quan la quitxalla surt a jugar,
mirant somrient el capirot blanc
de les muntanyes
que amb els jorns vinents
es desfarà.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/pertinac.html

PERTINAÇ

 

passeges per la blancor d’una natura
que ens dóna el regalim
de les petites coses
que ens embelleix l’escenari de cada dia
com si fos un teatre a la seva nit d’estrena

quan sortim de l’escenari
quan deixem enrere el mantell de neu
i el capirot blanc de les muntanyes
quan ja no veiem les flors dels ametllers
i la catifa queda fora de casa
... el blanc que es manté
és la mancança del que ja no es té
és l’absència de qui ja no hi és
és la devoció... pel que ja no és nostre

blancor de besllum...
d’un no-res que queda
és un teatre de portes tancades
un escenari sense actors
neu que es desfà
amb l’escalfor pertinaç
d’un sol impenitent

 

 *

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/la-bellesa-de-la-neu-nova.html

Davant la paleta plena

Davant la paleta plena
de sentiments
de diferents colors
dubta el pinzell
com començar
l’acolorit poema visual.

Al fons el vent
mou les altes branques
dels xops i els oms vora el riu,
entre els blanquinosos troncs
s’obre pas un estret camí
vorejat per altes herbes
i amb espurnes de roselles
puntejant les línies verdes
dels costals.

Dubto com començar
i amb quin color triar
la llum del cel i dels núvols,
el verd fort
de les fulles ombrívoles
es més clar de pintar,
però la figura femenina
també m’ofereix problemes
si fer-la de costat,
mirant-me fixa als ulls desafiant,
com buscant on guardo
els sentiments compartits.

On és el pintor?

On sóc?

On vull estar?

Tinc tant dubtes,
tinc tantes opcions,
no vull errar la decisió,
no vull perdre cap bri
del que tinc amb tu.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/records.html

RECORDS

 

es desdibuixen els records
com traces d’un temps mesurat
les pinzellades es confonen i s’uneixen
mentre el pintor va creant el quadre

on és el pintor?
vull explicar-li que m’agrada el blau del cel
com les tardes que sortíem a passejar quan érem petits
amb uns breus tocs d’aiguamarina a l’horitzó
que em retornin a la platja on anàvem a l’estiu
i el verd? m’agradaria com el d’olivera
allí fou on ens vam conèixer
pel color blanc...? m’agrada el dels ametllers
n’hi ha tants de camí al poble!
i el color sorra! que no n’hi posi gaire...
són com els adéus
que no vam poder canviar per un “fins ara”

on és el pintor?
per què hi ha tant de fosc?
no sap que hi ha més llum que ombres?
com pintarà els somnis que falten?
hi haurà espai per dibuixar el batec d’estimar-te?
i la mirada que em mira? de quin color la pintarà...?

on és el pintor?
he de parlar amb ell!
s’ha deixa’t masses coses...

 

*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/vesteixo-els-records.html

Torno d’un viatge molt llarg

Torno d’un viatge molt llarg
i molt difícil,
un viatge
que mai hagués volgut fer.

Ple de foscor i oblits.
Ple d’imatges delirants
i fantasmes
de tots els meus passats,
vivint vides
que no eren meves
sense deixar
de ser el protagonista,
i sempre eres al meu costat.

Han passat els dies
i els mesos,
gairebé perdut
en el laberint
de la memòria,
abracem aquest silenci,
donem-li espai al dol,
sobtat per la pèrdua
d’una estimació.

He sortit d’una foscor freda
i he trobat amics nous
i retrobat amics vells.
Paraules que creia
no tornar a dir ni escriure,
tasques de retrobament encarades
a una primavera plujosa
que també em fa verdejar
com les branques florides
dels presseguers.

He tornat a la vida,
i ho fet al teu costat.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/seguim.html

SEGUIM!

 

“... discórrer
entre els temps que vivim
i el que volem”

és una certesa en la que estem,
és un temps que caminem

voldria passejar sota un plugim d’estiu
però estic aturada en un cau humit d’hivern
desitjo una mirada que em parli
però m’ensordeix el silenci
un silenci despullat de dirs, de versos
ni tant sols uns mots aïllats

em cau al damunt una tempesta
-en aquesta nit llarga i fosca-
que sembla no acabar mai
temps de recollir-nos
a prop d’un foc... si es pot!
abracem aquest silenci
donem-li espai al dol
fem lloc a l’absència

mai res és per a sempre
mai el sempre és infinit

la foscor de l’hivern
em dóna moments d’acolliment...
acullo el silenci
abraço la soledat
allibero el plor
i em buido de les mirades
que no he mirat...
i de les paraules que no he dit

sí!... el temps que vivim
no (sempre) és el que volem... però
hi ha un matí per a cada dia
i un camí per caminar
amb flors a les voreres
i pedres d’ensopec per les dreceres

seguim!

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/perdut-entre-les-dunes.html

 

Em deixes mut

Em deixes mut,
i no puc emprar
les paraules que vull,
només queda la façana
després de tant de temps
i no puc parlar
de sentiments.

Has emprat
l'esdevenir dels dies
i la distància
que ens separa
per treure’m tot
el que guardo dins,
el que he conreat
des del dia
que et vaig conèixer
i any rere any
he fet créixer
com si d’un hort casolà
es tractés.

Em deixes mut,
malmès d’ànim
com si fos
un adéu per sempre.
Però tot en mi es rebel·la
a aquesta pèrdua,
tot es torna lluita
per no acabar
com un zombi
d’un temps passat.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/03/zombi.html

ZOMBI

 

m’han buidat el dins
amb allunyament
i un adéu
per sempre

m’han malmès l’ànim
i s’han endut el color dels dies
tot és un catàleg de grisos
tot és foscor i negra nit

vull fer com el cargol
que s’amaga dins la closca,
aïllar-me d’aquesta fredor
que s’endinsa tant endins
per escapçar el poc que queda

tant m’han buidat
que només resta la façana,
la pell de qui fou un dia

ara només sóc
el zombi d’un temps passat...


*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/03/ara-que-el-dia-sallarga.html

Es tanca el dia

Es tanca el dia,
i el sol se’n va descansar,
la lluna ja senyala
la blanca rodona
i la fresca es torna fred.

Assegut vora el riu veig
com infants de rostre estirat
llencen les darreres pedres
per fer el joc de ballar-les
amb el mirall brut
de les aigües fluvials.

I jo en la meva solitària follia
m’imagino
que són versos
els quals llenço a l’aigua
i rebotant
et trobin a l’altre costat,
tornant a caure
tu em respons
amb poemes inflamats,
reflexos de la lluna
sobre el camí argentat
de l’aigua tranquil·la,
com descansant
de la lluita d’anar i tornar
de pedres i versos.

Orfe de mots... et sents?

Escric i canto
per dibuixar els colors
de la nostra cançó.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/03/esperam.html

ESPERA'M

 

fragment d'ORFE DE MOTS (Qui sap si...)

orfe de mots et sents?
i jo en la indigència de paraules

on són aquells mots meus breus i petits?
només en vull uns bocins del seu so
per embolcallar-te
en aquests vespres de foscor
i compassar les teves passes
i allunyar el silenci
que no em deixa dir

espero!
deixo passar el temps
i quan torni la seva veu
t’atansaré tot allò que ens queda per dir
vull escoltar els teus versos
i mirar com naixen dels meus
vull acaronar la gespa mullada del matí
i dibuixar els colors d’una cançó

orfe de mots... et sents?

els cerco a cada instant
m’emmirallo en la mar tranquil·la
... i busco entre els seus tresors
l’encert d’una troballa

espera’m... tornaré aviat

  

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/03/orfe-de-mots.html

Queden els dits quiets

Queden els dits quiets
i sembla el teclat orfe,
però les paraules
volen dins del cap
entortolligant-se
les unes a les altres esperant
que la mirada perduda
deixi d’estar esmaperduda
i vagi per feina.

La tasca de retrobar-nos,
d’enfilar els versos pensats
per retrobar mirades,
per refer camins,
per ennuvolar teranyines
i deixar volar els ocells
que guardem dins,
captius d’una il·lusió.

Paraules mudades,
vestides per retrobar-nos.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/03/les-paraules.html

LES PARAULES

 

les paraules surten soles
ara
corren pel vell teclat
amb pressa
s’empaiten unes a les altres
potser... en són masses
potser no hi caben
però totes volen arribar a tu
volen retrobar la mirada
que resseguia les seves corbes
que les enllaçava
que les revestia
i les feia néixer de nou

les paraules surten... ara
perquè un pensament les empeny
una il·lusió les captiva
subtils i fort desig
són les paraules
que amb les seves disfresses
juguen amb nosaltres

*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/03/dun-temps-tenyit-de-silenci

Em prem el cos

Em prem el cos
un instant recordant
lo lluny que estàs
i el cor adolorit
em respon amb l’enyor
de tants moments perduts.

Volen els dies i les nits
en un ball accelerat
que just deix passar
un ràpid record,
un esment racional
pendent del temps perdut,
del temps racionat
lluny de camins
i de passats,
tan sols la brevetat
del temps de pluges
i de sols a l’aire
i ennuvolats
ens marca el pas
de la solitud. 

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/01/sempre-u.html

SEMPRE U

 

l’espai?

és la ceguesa de qui no veu
la mirada que es llença distreta
l’opressió de qui se sent lluny
o l’ofec d’un l’alè

la distància és el tu i jo

és veure un tu i un jo
i no sentir-se u
un camí
un dia
una pluja
un amoixar
o un breu sol d’hivern
-tant és-
però... sempre u 

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/01/em-preguntes-amiga.html

Vull fer-me un mon a mida

 
Vull fer-me un mon a mida
on hi poguéssim estar tots dos,
diferent del que ens separa.

Vull un poema escrit
al hora entre tots dos.

Vull un passeig
on les petjades vagin a mateix pas
i ben a prop les unes de les altres.

Vull una mateixa pluja mullant-nos.

Vull seure al mateix banc,
veient la mateixa posta de sol.

Vull que l’aire
que respirem sigui el mateix.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/01/vull.html 

VULL

 

vull passejar per aquests camins
que mai farem

anar sota la pluja de l’aigua encara verge
i que ens mulli la pell d’emocions

vull escriure tots els mots
que encara no hem escrit
i mirar les mirades que no hem mirat

vull tots els colors de l’arc de Sant Martí
i la verdor del tots els boscos
i escoltar la música d’un desert silent
i dibuixar totes les nostres petjades
en l’infinit del temps

vull... tot aquest demà
per l'avui
que encara no hem viscut

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/01/sempre-hi-ha-un-dia.html