ciégame la mirada,
si no he de verte…
Perdut
entre les dunes
d’un
desert d’absències,
on
els records són les fites
per
on discórrer
entre
els temps que vivim
i
el que volem.
Pinto
de nou
com
un carrusel imparable
les
escenes passades.
On
mirar-nos era la clau
que
encenia el festival
on
nosaltres érem el centre i la fi.
Si
ja mai més he de poder llegir
en
els teus ulls els versos
del
teu cor,
ni
escoltar els mots
de
les teves cançons,
perquè
em calen els sentits?
Si
ja no puc mesurar el temps
que
manca
per
un nou retrobament,
perquè
serveixen els segons,
els
minuts
i
tota la resta de mesures
del
temps?
És
una penitència
tenir
una mirada
que
no et pot veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...