01 de maig 2017

Perdut entre les dunes



ciégame la mirada,
si no he de verte…
Perdut entre les dunes
d’un desert d’absències,
on els records són les fites
per on discórrer
entre els temps que vivim
i el que volem.
Pinto de nou
com un carrusel imparable
les escenes passades.
On mirar-nos era la clau
que encenia el festival
on nosaltres érem el centre i la fi.
Si ja mai més he de poder llegir
en els teus ulls els versos
del teu cor,
ni escoltar els mots
de les teves cançons,
perquè em calen els sentits?
Si ja no puc mesurar el temps
que manca
per un nou retrobament,
perquè serveixen els segons,
els minuts
i tota la resta de mesures
del temps?
És una penitència
tenir una mirada
que no et pot veure.

 http://papirer.blogspot.com.es/2012/12/p-328.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Agraïts pel teu comentari.