IMMIGRANTS(II)
Sona la campana al toc de fugida,
em crida la seva veu seca i dura,
tocant l’aire, sons de marxa,
marcant el camí.
Migraré dels meus camps
seguint la teva veu,
m’endinsaré en lo desconegut,
fins i tot en lo inert,
més enllà de la foscor
i els temors que m’envolten.
Em taparé amb abric d’enyor,
per cobrir la fred d’un cor dolgut,
faré el viatge malgrat els adéus amics
de la vall que deix enrere,
et cercaré per terres estranyes,
amb sons distants,
amb llum discretes,
esperant en qualsevol racó,
trobar la petjada
del teu cos en la boira,
en la mar,
en el solc llaurat
de la terra feta dona,
verge fecunda,
trencaré el calendari
dia a dia per trobar-te
un dimarts qualsevol,
en un lloc distant,
en un voral indeterminat,
quan el sol comenci a davallar,
per dur-nos qui sap si...
a compartir la nit
entre mots i petons,
entre carícies i silencis,
i... potser
si s’haurà acabat la migració,
molls de pluja,
plens de rosada,
potser per sempre junts.