Del
mar ve la brisa
mentre
s’escapa xiulant el tren,
perseguit
per una mirada humida
i
una gola que travada
intenta
deixar anar
un
grinyol de comiat.
El
cor i la ment busquen excuses
per
aquesta partença
i
nomes surten dels ulls llàgrimes
que
amb el pas d’altres trens
resten
eixutes
sobre
la pell enrogida,
just
sobre els peus
amb
un toll desaparegut
com
el tren on viatjava
l’esperança
d’una felicitat
que
sento oblidada.
La
ma a la galta,
un
comiat breu,
rere
un trist somriure
i
un petó sec.
Un
passat brillant
entre
rajos de sol
i
cossos estimant-se.
Un
futur gris
entre
preguntes
de
perquè ha estat així.
Entre
tots dos,
resto
sol en l’andana,
veient
el darrer vagó
prenent
la corba
per
on desapareix la il·lusió.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/en-la-foscor-del-temps.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...