Em
prem el cos
un
instant recordant
lo
lluny que estàs
i
el cor adolorit
em
respon amb l’enyor
de
tants moments perduts.
Volen
els dies i les nits
en
un ball accelerat
que
just deix passar
un
ràpid record,
un
esment racional
pendent
del temps perdut,
del
temps racionat
lluny
de camins
i
de passats,
tan
sols la brevetat
del
temps de pluges
i
de sols a l’aire
i
ennuvolats
ens
marca el pas
de
la solitud.
l’espai?
és la ceguesa de qui no veu
la mirada que es llença distreta
l’opressió de qui se sent lluny
o l’ofec d’un l’alè
la distància és el tu i jo
és veure un tu i un jo
i no sentir-se u
un camí
un dia
una pluja
un amoixar
o un breu sol d’hivern
-tant és-
però... sempre u
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/01/em-preguntes-amiga.html
Vull
fer-me un mon a mida
on
hi poguéssim estar tots dos,
diferent
del que ens separa.
Vull
un poema escrit
al
hora entre tots dos.
Vull
un passeig
on
les petjades vagin a mateix pas
i
ben a prop les unes de les altres.
Vull
una mateixa pluja mullant-nos.
Vull
seure al mateix banc,
veient
la mateixa posta de sol.
Vull
que l’aire
que
respirem sigui el mateix.
vull passejar per aquests camins
que mai farem
anar sota la pluja de l’aigua encara verge
i que ens mulli la pell d’emocions
vull escriure tots els mots
que encara no hem escrit
i mirar les mirades que no hem mirat
vull tots els colors de l’arc de Sant Martí
i la verdor del tots els boscos
i escoltar la música d’un desert silent
i dibuixar totes les nostres petjades
en l’infinit del temps
vull... tot aquest demà
per l'avui
que encara no hem viscut
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/01/sempre-hi-ha-un-dia.html
