el tren ha marxat
no m’ha permès pujar,
s’ha endut tot el que tenia
tot el que fins aquell moment... era
tan buida m’ha deixat
que no sento la tristor
ni la humitat d’un plor
ni m’ha pintat de cap color
sóc la transparència d’un vent que no xiula
l’opacitat d’uns records
llençats a l’andana
de qualsevol estació
l’oblit m’ha oblidat
en aquest espai sense nom
m’endinsaré en la foscor del temps
m’allunyaré de totes les mirades
i amb el silenci dels mots
-a poc a poc- escriuré
un demà... ara... desconegut
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/com-una-manta-que-mai-treu-el-fred
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...