Ja es nota el nou temps

Ja es nota el nou temps,
la primavera comença florir
i en cada poema
surten versos nous,
de tinta verda
com fulles fresques
rere les flors del pensament,
de mil colors,
de mil tonalitats,
totes duen l’ombra
del teu mirar,
del teu sentir
mentre l’aire em retorna el so
de la teva veu.

Que fàcil escriure
pensant en tu
i deixar que dels fulls blancs
floreixin versos
com capolls de futures fruites.

Que fàcil pensar
si el vent les fes moure
per ballar amb elles
des del precís instant
en que van néixer. 

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/comenca-el-ball.html

COMENÇA EL BALL!

 

fragment d'EN UN RACÓ DE LA BIBLIOTECA (Qui sap si...)

un full
un llapis
i un estol de dirs que voleien en el sostre
desitjant trobar-se
en les paraules que escriuràs

no tinguis pressa
no t’hi acomiadis encara
els mots, les paraules, els versos
corren neguitosos d’un lloc a l’altre
esperant el moment del ball
... escolta el seu neguit
espera el so de la melodia

guaita! els músics ja venen
refinen els instruments...
ja tot és apunt...

comença el ball!!


*

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/en-un-raco-de-la-biblioteca.html

Bateja la pluja

Bateja la pluja
un dia novell
de primavera,
bateja la il·lusió
per una nova floració,
i aprofita el pintor
per fer brollar
de colors rere la cortina
de pluja fina,
poms de flors
de tots colors.

Calla el camp
el brunzir
dels petits voladors
mentre duri
el temps humit,
esperant pol·linitzar unes
amb la màgica pols
de les altres flors,
com versos contestats
d’altres versos,
sentiments contats
d’altres sentiments.

Temps al temps.
Versos als versos.

Continua la vida
en la jove primavera.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/dema.html

DEMÀ

demà... esclatarà la primavera
i com el rosari que sempre es resa
tornarem a sentir l’escalf del desig
i el misteri que embolcalla el tacte
d’una pell propera

ara... silenci i soledat
racó fosc i callat
lloc de cultiu
on deixar néixer les llavors
que brollaran demà

demà esclatarà la primavera
nova, lluenta, joiosa
que ens regalarà la follia dels colors
l’acaronament del sol
la quietud d’aquelles estones
escoltant la música d’onades
d’un mar infinit

no és tant lluny!!
ja és a prop
només cal esperar a demà...

 *
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/el-plany-cau-del-mateix-raco.html

Del mar ve la brisa

 
Del mar ve la brisa
mentre s’escapa xiulant el tren,
perseguit per una mirada humida
i una gola que travada
intenta deixar anar
un grinyol de comiat.

El cor i la ment busquen excuses
per aquesta partença
i nomes surten dels ulls llàgrimes
que amb el pas d’altres trens
resten eixutes
sobre la pell enrogida,
just sobre els peus
amb un toll desaparegut
com el tren on viatjava
l’esperança d’una felicitat
que sento oblidada.

La ma a la galta,
un comiat breu,
rere un trist somriure
i un petó sec.

Un passat brillant
entre rajos de sol
i cossos estimant-se.

Un futur gris
entre preguntes
de perquè ha estat així.
Entre tots dos,
resto sol en l’andana,
veient el darrer vagó
prenent la corba
per on desapareix la il·lusió.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/en-la-foscor-del-temps.html

EN LA FOSCOR DEL TEMPS

 

Fotografia: Joanbanjo

 

el tren ha marxat
no m’ha permès pujar,
s’ha endut tot el que tenia
tot el que fins aquell moment... era
tan buida m’ha deixat
que no sento la tristor
ni la humitat d’un plor
ni m’ha pintat de cap color
sóc la transparència d’un vent que no xiula
l’opacitat d’uns records
llençats a l’andana
de qualsevol estació

l’oblit m’ha oblidat
en aquest espai sense nom

m’endinsaré en la foscor del temps
m’allunyaré de totes les mirades
i amb el silenci dels mots
-a poc a poc- escriuré
un demà... ara... desconegut

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/com-una-manta-que-mai-treu-el-fred

Calla

 

Calla.

Silenci.

És la veu blanca
del paper on s’escriuen
els versos
la que de retruc
em deixa la teva veu
no sempre clara,
retorçada amb els giravolts
de les lletres manuscrites
que llegeixo i torno a llegir
per sentir dins meu el ressò
un tant oblidat
de la cadència
del teu parlar.

Calla.

Silenci.

Mentre desfullo
les primeres flors
entre els dits,
repeteixo de memòria
lentament cadascun del versos,
cadascun dels mots
que m’arriben
des de l’anonimat,
des de la coneixença,
des de la llunyania.

Calla.

Silenci.

Esperaré davant el paper verge
per contestar poema a poema
les paraules que tenen pressa per sortir,
per parlar de pedaços i retalls,
d’ahirs i de futurs,
sempre absents,
com tu.

 

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/les-deixare-marxar.html

LES DEIXARÉ MARXAR...

                                               

no és meva la veu
és d’elles

la veu la duen
aquest reguitzell de paraules escrites
que em costa imaginar
pensar, crear...
elles soles s’empaiten,
tenen presa per sortir
i totes volen ser les primeres

però, abans
he de guarnir-les
encara que sigui pobrament
amb pedaços i retalls
d’instants d’ahir
o sentiments viscuts

he de perfumar-les
amb el color d’una mirada
o l’escalf d’unes moixaines
i
quan les hagi abillat
amb sinceritat i parer
les deixaré marxar...

*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/he-oblidat-com-era-el-temps.html

Queda la fredor fora el cos

Queda la fredor fora el cos
i deixa que el blanc
 d’un exterior tingui
per frontera el glaç
d’una finestra.

Joguineja un gos
per la blanca catifa
i marca un cop
i un altre els forats
de les seves potes
com un trencaclosques viu.

El fum envia missatge
d’escalfor a un cel gris
que dubta si enviar
el seu exèrcit
de gotes blanques
o transparents,
com el mots
que tinc a la punta
dels dits.

Neu que es desfà
com el silenci
quan la quitxalla surt a jugar,
mirant somrient el capirot blanc
de les muntanyes
que amb els jorns vinents
es desfarà.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/pertinac.html

PERTINAÇ

 

passeges per la blancor d’una natura
que ens dóna el regalim
de les petites coses
que ens embelleix l’escenari de cada dia
com si fos un teatre a la seva nit d’estrena

quan sortim de l’escenari
quan deixem enrere el mantell de neu
i el capirot blanc de les muntanyes
quan ja no veiem les flors dels ametllers
i la catifa queda fora de casa
... el blanc que es manté
és la mancança del que ja no es té
és l’absència de qui ja no hi és
és la devoció... pel que ja no és nostre

blancor de besllum...
d’un no-res que queda
és un teatre de portes tancades
un escenari sense actors
neu que es desfà
amb l’escalfor pertinaç
d’un sol impenitent

 

 *

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/la-bellesa-de-la-neu-nova.html

Davant la paleta plena

Davant la paleta plena
de sentiments
de diferents colors
dubta el pinzell
com començar
l’acolorit poema visual.

Al fons el vent
mou les altes branques
dels xops i els oms vora el riu,
entre els blanquinosos troncs
s’obre pas un estret camí
vorejat per altes herbes
i amb espurnes de roselles
puntejant les línies verdes
dels costals.

Dubto com començar
i amb quin color triar
la llum del cel i dels núvols,
el verd fort
de les fulles ombrívoles
es més clar de pintar,
però la figura femenina
també m’ofereix problemes
si fer-la de costat,
mirant-me fixa als ulls desafiant,
com buscant on guardo
els sentiments compartits.

On és el pintor?

On sóc?

On vull estar?

Tinc tant dubtes,
tinc tantes opcions,
no vull errar la decisió,
no vull perdre cap bri
del que tinc amb tu.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2018/05/records.html