no és meva la veu
és d’elles
la veu la duen
aquest reguitzell de paraules escrites
que em costa imaginar
pensar, crear...
elles soles s’empaiten,
tenen presa per sortir
i totes volen ser les primeres
però, abans
he de guarnir-les
encara que sigui pobrament
amb pedaços i retalls
d’instants d’ahir
o sentiments viscuts
he de perfumar-les
amb el color d’una mirada
o l’escalf d’unes moixaines
i
quan les hagi abillat
amb sinceritat i parer
les deixaré marxar...
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/05/he-oblidat-com-era-el-temps.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...