Fotografía: Smith Eliot
-QUI SAP SI-
l’ahir té sempre un nom
un temps compartit
una màgia embolcallada...
i jo em desfaig
lentament
entre els seus records
l’ahir porta el teu nom
un nom que ara callo
com sempre he fet
he de callar el crit
que des de molt a dins
s’arrela
i emmudeixo els seus sons
les boniques lletres que juntes
et diuen
i em parlen de tu
no hi ha pols
ni boira
ni tampoc temps que esborri
aquell ahir
-teu i meu-
espurna en el temps
pluja d’avui