Camins

SE (II)

Camins,
camins extraviats,
perdut amb el sac
ple de cors robats,
vestit amb soledats
de tots colors,
deixant els records
pintats en ahirs perduts,
anant cap un futur
que no vol nàixer,
si no hi ets tu.
Envia’m un àngel
que sigui com tu.
Que em parli amb mots
que junts vam fer-ne gargots
en papers vells i bruts.
Paraules que trenquin
silencis de por,
poc abans de fer-nos petons,
i més tard tornar a ser
ombres que el temps
ens fa vagar.
Difuminant les ànimes
que ens van manllevar.

SÉ

Fotografia: Lourdes Leon

sé de cors robats
i d’ànimes manllevades
de soledats que acompanyen
els instants d’un record

sé de l’oblit del temps
dels ahirs perduts
i de camins extraviats

sé... que cada matí
reneix l’instant
d’un passat que sempre
és avui

sé que cada ombra
s’aixeca silenciosament
cercant aturar aquest vagar

i sé també
que no hi ha temps
ni record
que pugui esborrar
el que jo sento per tu


http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/05/senyora.html

*

L’ahir té flaire de boira

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM (II)
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.
l’ahir és una matinada de rosada
on cada gota duu el teu nom,
la teva imatge,
el teu tacte,
el teu record,
la teva escalfor,
la teva veu,
tot allò que m’evoca el temps
que vam passar junts.
L’ahir és cada un dels batecs
que em mantenen viu
per poder veure
més rosades matineres.
L’ahir és cada vers
que et descriu,
és cada mot
que porta parts de tu,
cada cançó
que em retorna
un temps llunyà.
L’ahir és el peu
que em fa caminar endavant
fins allargar el passat
i escurçar el futur.
L’ahir són les pluges eixutes
i la mar que retorna eternament,
el sol que fa marxar la lluna...
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM

Fotografía: Smith Eliot

... li treus la pols a un ahir indeterminat
-QUI SAP SI-


l’ahir té sempre un nom
un temps compartit
una màgia embolcallada...
i jo em desfaig
lentament
entre els seus records

l’ahir porta el teu nom
un nom que ara callo
com sempre he fet

he de callar el crit
que des de molt a dins
s’arrela
i emmudeixo els seus sons
les boniques lletres que juntes
et diuen
i em parlen de tu

no hi ha pols
ni boira
ni tampoc temps que esborri
aquell ahir
-teu i meu-
espurna en el temps
pluja d’avui

Aquell instant fugisser de la memòria

MIRALL (II)

Aquell instant fugisser de la memòria,
com un retrat d’un ahir molt llunyà,
com un record en sèpia
que es va desdibuixant
pel pas impertorbable d’un temps
que m’escridassa de ben a prop
la meva mortalitat.
Cerco en el mirall
la meitat del retrat que hi falta,
i que el miratge dels ulls
fa aparèixer intermitentment
com flaixos enlluernadors
que m’humitegen de llàgrimes
les galtes revellides.
Qui sap si en un altre lloc,
presonera dels mateixos records,
mires a hores d’ara un espill qualsevol
i li treus la pols a un ahir indeterminat
que vam compartir.

MIRALL

I jo no puc fugir del mirall

que em retorna

-QUI SAP SI-

és un mirall
que m’embolcalla
que m’assetja
que em fa esclava
i captiva de la imatge
que no es veu

m’emmiralla
la dolçor de l’ahir
la penombra de l’avui
i la pluja d’un batec
que va humitejant
cada pensament
que a tu m’apropa

no puc fugir del mirall
com no puc fugir
d’aquest instant...

I jo no puc fugir del mirall

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

             EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada