ENTRELLAÇAT QUATRE (II)
He
après tant amb tu,
que
s’ha fos el meu jo
amb
tot el que m’has donat.
Em
pregunto on són els límits
entre
tots dos,
i
la resposta és que no n’hi ha.
Com
un joc de mil miralls
es
perd el meu contorn
amb
el reflex de tants jo
com tu desitges.
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/entrellacat-quatre.html
UN DARRERE L'ALTRE (II)
Miro
el riu
com
baixa continu
i
silenciós,
milions
de gotes
que
el fan etern,
que
sembla impertorbable,
com
els instants
que
teixeixen les hores,
entrelligant
els dies
que
filen la nostra vida.
Cadascun
d’ells
bessó
de l’altre,
cadascun
d’ells
eternament
diferent,
alhora
complementari,
alhora
divergents
con
un niu de silencis,
enmig
de la foguera
dels
desitjos.
Un
rere l’altre
enganxats
com en una sortida
accidentada,
com
el garbuix d’un remoli
que
ens crida al centre
com
un ull hipnòtic.
Un
instant discret,
enganxat,
acumulant
instants
al
seu costat
fent
el temps nostre,
fent
el temps fugisser
que
ens arriba
que
se’n va.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/un-darrere-laltre.html
són els instants
el que s’emporten espais de vida
una vida que segueix
i segueix com a penyora del viscut
un camí de vegades gaudit
de vegades pesat
de vegades curt
de vegades ple
de vegades buit
però que sempre ens obliga
a... seguir
és un trajecte obligatori
on es desprèn i s’acumula
-no sempre al nostre voler-
instants on la pluja ens mulla
i el sol –de vegades- ens crema
i aquí segueixen tots i cadascun d’ells
un darrere l’altre
sense més permís
que aquell que el temps els hi dóna
maleïts els instants de tempestes
beneïts els instants que m’apropen a tu
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/plena-dinstants-retallats.html
BUIDOR (II)
Dibuixo
camins de tinta
que
no acabo de veure.
Segueix
el full
la
seva essència inert,
inamovible,
enquistat
en ell mateix,
com
un silenci
en
l’espai buit
d’un
desert
granulat
de sorra.
Així
l’ànima se sent
quan
penso el temps perdut
d’aquesta
distància
que
la mudesa ha imposat.
Cau
de nou el sol
rere
les muntanyes
i
amaga la darrera claror,
deixa
pas a la foscor
on
el brillant paper blanc
em
deixa clar
la
meva continua frustració
per
omplir-la de mots,
de
versos que em parlin de tu,
de
la buidor que m’ha empresonat,
on
ets? Que et cercaré
per
acaronar l’aire
que
t’envolta
i
fer-lo vent
i
que ell allunyi el silenci
i
el desert que ens acompanya.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/buidor.html
la buidor m’ha empresonat
entre dies muts
i colors de blanc i negre,
al damunt ... un farcell de rastres perduts
fa temps que el passar s’endugué
el poc que quedava per dir
i el paper que em dones
resta en blanc
el llapis...? ni tant sols es mou
no trobo dins
cap vers amb escalf
n’hi ha cap lletra que s’empenyi a sortir
res... no hi ha res
tant sols aquest errar
en un espai que em sembla
més buit que jo mateixa
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/03/dun-temps-tenyit-de-silenci
L'ENCONTRE (II)
Em
vas dir prou
de
parlar de sentiments,
em
vas dir prou
de
pensar en retrobaments,
tot
i saber
que
era una follia abandonar
el
camí de retorn,
que
era de ser necis
defugir
el camí de tornada
i
arribar l’un amb l’altre,
de
succionar l’aire compartit
amb
la força dels nostres pits,
de
deixar petons
com
pètals de flors
en
els llavis del altri.
Vas
dir prou,
tot
i saber que qualsevol
del
dos podria fer cas omís
de
l’ordre,
tu
saps que ja no som lliures,
que
hi ha un llaç trenat
al
llarg del temps
que
ens lliga a pesar de tot,
a
pesar de tu i de mi,
quelcom
que ens deixa indefensos
per
no cercar,
almenys
un darrer moment,
un
nou instant
per
unir les mans en dolça carícia.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/lencontre.html
és l’angoixa la que ens oprimeix
el desig el que ens guia
és l’absència de l’altre
el que ens domina
i ja no som lliures de viure
en altres indrets
que no siguin els de la mà que escriu
la follia que parla de l’altre
quan la nit es descoloreix
i obres els finestrals
s’escampen els somnis
i l’escalf és minva
tot replegant-se cap dins
per tornar a l’encontre d’aquell tu
que dóna sentit al meu jo
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2017/01/cada-dia-de-nou.html
EL MOMENT (II)
Caminant,
assegut,
estirat
sobre un llit
abandonat,
cercant
estels i sol,
passejant
entre la gent
o
en la solitud d’un banc
a
mitja nit vora el riu,
a
tota hora pensant
quines
lletres lligades
puc
escriure
perquè
en la distància
t’arribin
i deixin part
dels
sentiments
cosits
als mots,
i
com cartes sota la porta
et
duguin la il·lusió
de
llegir-les a qualsevol hora,
amb
qualsevol companyia,
perquè
l’enyor
es
més gran
que
les ganes
de
ser l’únic.
El
temps en si viu
i
gaudeix de l’instant,
resseguiré
línies trencades
de
formes discontinues
i
escriure les lletres
que
em surten de dins,
que
vull t’arribin més tard,
més
d’hora,
amb
el so d’un vent càlid,
d’una
pluja freda,
d’un
sol ennuvolat,
d’uns
estels brillants,
com
vulguis,
però
que els ulls desxifrin
el
significat i la veu ressoni
amb
el so dels mots.
escrivim... perquè alguna cosa ens empeny a fer-ho
m’has trobat perquè buscaves...
encara que no sabessis el què
escrius mots i juntes paraules
perquè així ho has vist fer
a aquells que escriuen el que no diem
però vivim, sentim, desitgem o es troba
sí, s’escriu en curtes files i en columnes
perquè no són més que pinzellades de pensaments,
de sensacions, de sentiments, de quimeres...
un parlar de dins, prosa discontínua,
que salta d’un detall a l’altre
sense gaires normes de puntuació,
com una abella que xucla el pol·len de les flors,
el qui escriu xucla el dir del pensament,
bocins d’aquí i d’allà
amb l’intent de donar sentit o sortida
a aquest batibull que omple la motxilla
la veritat no existeix sinó és la de cadascun
els somnis són propis del que escriu
les il·lusions són anhels del seu caminar
les passes són el lliure albir que pot fer
i el batec de dins?
la resposta amb el creuament de fora
escrivim... quan aquesta motxilla es fa notar
i les espatlles ens reclamen atenció
quan els dies són clars i un ventall de colors els dibuixa
el goig els acompanya en el tarannà de les hores,
els anhels, les sensacions... el temps en sí
viu i gaudeix de l’instant
quan arriba la tardor i quan el sentir comença a amagar-se
es que s’acosta l’hivern i el nostre mon comença a encongir-se
... no té altre lloc on amagar-se que cap endins
magatzem sense gaires mires
aquest... és el moment!
el moment d’alleugerar el pes
el moment de buidar el rosec
el moment d’alliberar tot el que puguis del que duus a dins...
aquest... és el moment
"d’escriure mots i ajuntar paraules”
*
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/02/no-em-diguis-que-trobat.html
HE DIBUIXAT (II)
Dibuixo
a l’aire
la
primera lletra
d’un
mot
que
em pesa prou
per
caure’m
d’entre
les mans.
Es
desfà lentament
quan
l’aigua del terra
besa
la pesada lletra.
L’aire
es rebel·la
i
rebufa rabiós
cercant
la lletra filla
que
es va desfent.
I
el món segueix… rodant
cercant
l’ànima,
l’ànima
inacabada.
Escriu
un poema
per
fer amb ell un pont,
i
deixar sota els peus
el
toll dels somnis trencats.
Escriu
tants versos
que
amaguin el toll
i
tot sigui un record
ple
d’instants
que
no es tornin a repetir.
La
memòria deixarà en blanc
el
retorn d’aquell passat
que
no volem es repeteixi.
https://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/toll.html
D’entre
les ombres
d’un
lloc desconegut,
et
busco per camins distants
i
allunyats de tot.
Et
sé a prop
però
no et trobo,
escolto
veus
i
em sembla
que ets tu recitant els versos
que
escrivíem plegats,
però
no et trobo.
Caminaré
per
trobar el lloc
on
abans ens trobàvem
i
buscar la tranquil·litat
que
des d’aleshores
em
manca.
No
deixaré aturar el temps
i
desfaré el camí desconegut
per
retrobar-te.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/entrellac-dos.html
Finestra enllà
el dia s’acomiada
i marca amb
tints vermellosos
sobre coto
blavenc
l’inici d’una
nit primaveral
amb regust de
terra batejada
per una
incipient pluja freda.
La foscor,
notòria en una
curta estona
em marca el
desig absent
d’escoltar la teva
veu
com ho he fet
aquest matí
des de la
llunyania,
i compartint en
la distància
un mateix ruixat
inicial.
Ara em sobren
les paraules
que he callat
abans,
entre un mutisme
absurd e intermitent.
Em surten
malferits els renecs
per la meva
covardia i el meu callar,
quan el jorn m’oferia
la oportunitat
de trencar totes
les foscors
que ens
envolten.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/01/foscor.html
tímidament neix la foscor
embolcall silenciós
de personatges nocturns
el gest es desplega
i la pell pren la paraula
surt l’ànsia
amb el desig a la mà,
una mirada es deixa caure
l'altra la recull...
dins sona una cançó...
ja no hi ha més paraules
s'abaixen els sons
la llàntia està encesa
i la nit comença
...
jo
vull sentir el gest vora la llàntia
i mirar la mirada que em mira
i sentir la cançó que sona
i deixar lliure el desig
jo... vull perdre’m
en aquest espai de foscor
per viure l'altre llum del dia
