26 de novembre 2016

Una porta ens separa

Sóc (II)



Una porta ens separa,
flaire de tardor humida.
Rere el finestral
es veu fugir
amb pas de cargol
un sol mancat d'escalfor,
sense saber on amagar
la llum escassa
que encara guarda.
Com aquest sol
cada cop més llunyà,
són ara els batecs
que ens uneixen,
els instants flonjos
que s'escolen
al so continu
d'un rellotge repetit.
Com aquell vals
que sempre vam dir
que ballaríem,
són recurrents els mots
dels nostres versos,
i en acabar
diu sempre el mateix,
el nostre poema acabat .
Mentrestant
miro en la distància,
i et veig escriure
amb la mateixa il·lusió
que amaguem
els nostres silencis.
Et miro als ulls de nou,
i res em sona a ficció
perquè cada mot és veritat,
cada paraula llum.
I encara em pregunto:
Qui sóc jo?
...sense tu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Agraïts pel teu comentari.