Una
porta ens separa,
flaire
de tardor humida.
Rere
el finestral
es
veu fugir
amb
pas de cargol
un
sol mancat d'escalfor,
sense
saber on amagar
la
llum escassa
que
encara guarda.
Com
aquest sol
cada
cop més llunyà,
són
ara els batecs
que
ens uneixen,
els
instants flonjos
que
s'escolen
al
so continu
d'un
rellotge repetit.
Com
aquell vals
que
sempre vam dir
que
ballaríem,
són
recurrents els mots
dels
nostres versos,
i
en acabar
diu
sempre el mateix,
el
nostre poema acabat .
Mentrestant
miro
en la distància,
i
et veig escriure
amb
la mateixa il·lusió
que
amaguem
els
nostres silencis.
Et
miro als ulls de nou,
i
res em sona a ficció
perquè
cada mot és veritat,
cada
paraula llum.
I
encara em pregunto:
Qui
sóc jo?
...sense
tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...