27 de novembre 2013

No hi ha més adéu




 sense un adéu (II)

No hi ha més adéu
que el darrer silenci,
la darrera fulla
que cau per la tardor,
el darrer floc
que pinta de blanc
el terra moll,
la darrera gota
d’una pluja freda
que s’ofega en el toll ple
d’un carrer buit.
L’esquelet de l’arbre nu,
em pinta la imatge
d’un adéu mut, gèlid.
No hi ets,
busco el sense sentit de la situació,
del fet de no trobar-te
i em sent com la fruita
que poc a poc s’espelleta
arrancant per instants
tota la pell.
Jo també sóc un arbre nu,
sense la presència teva,
sense la companyia
dels teus mots,
sense la diàfana llum
del teu somriure,
sense el perdó
a cada mirada extraviada,
sense els retrets somorts
a cau d’orella.
Marxo, si,
amb penar etern
de perdre el millor de mi pel camí,
vol l’ànima restar al teu costat,
i treure’m de sobre
el vell abric de la solitud.
Escalfar els darrers dies
del meu hivern,
amb l’escalfor dels teus dits
entrelligats amb els meus.
Si, de nou eternament
t’esperaré allà on sóc,
allà on visc,
retirat d’un món
que no em permet desfer el camí
que ens separat.
T’espero eternament,
amb tota l’eternitat
d’una vida que es deslliga.

1 comentari:

  1. T’espero eternament,
    amb tota l’eternitat
    d’una vida que es deslliga.



    són tant bonics!!!!
    que neixen i reneixen
    -de nou i eternament-
    cada vegada que algú
    els dóna vida...

    ResponElimina

Agraïts pel teu comentari.