No hi ha més adéu

 sense un adéu (II)

No hi ha més adéu

que el darrer silenci,

la darrera fulla

que cau per la tardor,

el darrer floc

que pinta de blanc

el terra moll,

la darrera gota

d’una pluja freda

que s’ofega en el toll ple

d’un carrer buit.

L’esquelet de l’arbre nu,

em pinta la imatge

d’un adéu mut, gèlid.

No hi ets,

busco el sense sentit de la situació,

del fet de no trobar-te

i em sent com la fruita

que poc a poc s’espelleta

arrancant per instants

tota la pell.

Jo també sóc un arbre nu,

sense la presència teva,

sense la companyia

dels teus mots,

sense la diàfana llum

del teu somriure,

sense el perdó

a cada mirada extraviada,

sense els retrets somorts

a cau d’orella.

Marxo, si,

amb penar etern

de perdre el millor de mi pel camí,

vol l’ànima restar al teu costat,

i treure’m de sobre

el vell abric de la solitud.

Escalfar els darrers dies

del meu hivern,

amb l’escalfor dels teus dits

entrelligats amb els meus.

Si, de nou eternament

t’esperaré allà on sóc,

allà on visc,

retirat d’un món

que no em permet desfer el camí

que ens separat.

T’espero eternament,

amb tota l’eternitat

d’una vida que es deslliga.