MASSA LLUNY (II)
Torno
el mirar
als
anys passats,
aquell
estiu on el tren
se’t
va endur,
i
ens vam perdre
un esdevenir
que
semblava escrit
per
a nosaltres.
La
solitud de l’estació
em
deixa un abric
d’abandonament,
escalfant
rancúnies i pesars.
Començà
a ploure
llàgrimes
galtes avall,
vora
la platja
no
gaire llunyana
on
passaren els moments
més
íntims
del
nostre aprenentatge,
compartint
les primeres carícies
i
els darrers petons.
S’allargassa
l’espai
entre
nosaltres,
un
camí que sembra
un
oblit que mai es produirà.
Guardo
les imatges
d’aquells
dies
en
tirabuixons de tinta,
agafant
forma
de
versos i poemes,
amagats
en llibretes
fetes
a mà
en
un calaix predeterminat.
Camins
de full blanc
amb
voreres de tinta
que
ens manté units
en
la distància.
Perduts
en aquell dia estiuenc,
en
un lloc isolat,
però
coberts
pel
desig de retrobar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...