EL TEU ROSTRE (II)
Ahir, quant del cigar
em sortien volutes de fum rodones
emmarcant
rostres femenins a l’atzar,
cercava entremig dels efímers cercles
els teus ulls
en un neguit de recerca inútil
per la teva absència.
El temps del tabac
acabat en cendres ardents
era el preludi
d’un altre cigar més efímer
amb de nou
rostres de dona emmarcats
en aquell gas irrespirable
vomitat d’uns pulmons
cada cop més negres,
color de l’esperança
de trobar-te ahir
en aquella festa
de noces noves,
joves,
d’un horitzó inabastable
en les seves il•lusions.
El teu rostre darrera el fum,
es desdibuixa,
i perd matis l’onada
que perfila el perímetre dels teus ulls;
m’arriba la brisa
que les ones de les pestanyes
mouen en el seu viatge intermitent.
Quan els meus ulls surten fora,
quan et cerquen a l’entorn
em veig fum concèntric
que desapareix
com el remor dels mots
d’aquells versos
que de nou em repeteixes
etèria i invisible
com la foscor
en la nit vídua de lluna plena,
abandonada
per les ploraneres estrelles,
qui sap si com un desig anhelat i quimèric...
és on es troba la teva essència infinita,
en un cel que no és cel,
però on tothom s’hi mira.
