EL TEU ROSTRE

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/06/el-fum-que-dibuixa-cercles.html

El teu rostre darrera el fum,
es desdibuixa,
perdo les línies que el defineixen,
és la realitat de la memòria
que se’m fa palpable en aquest instant...
el teu rostre va i ve com en un somni,
com una il·lusió,
qui sap si com un desig anhelat i quimèric...
a dins conservo el rostre intacte,
inalterable,
cobert de moments sentits,
d’instants existits
i quan els meus ulls surten fora,
quan et cerquen a l’entorn
puc veure matisos arreu que em duen a tu...
aquell somriure de vegades absent,
aquella lluentor quant em mires,
la teva veu...
onada que llisca
vers el meu saber-te,
besar les teves paraules...
atrapar-les, cuitar-les i guardar-les dins meu...

qui sap si...
entremig d’aquest difús rastre
és on es troba la teva essència infinita