Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon caminant entre mig,
els instant s’allargassaran
com becaines de migdiada.
Cada cop més lluny,
cada cop més separats
fins ajuntar-nos
espatlla contra espatlla,
sense mesurar les pròpies fites,
ja desconeguts,
descreguts dels aguaits
que hem fets aquest temps
ni perdut ni trobat.
Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon castigat d’absències.
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon castigat d’absències.
Dins la llunyania, en un mon desconegut, en allò que es nou però alhora conegut, en un mon de records que somnia amb els oblits, allà on es guarda el bes perdut, on espera la pregunta sens resposta, on s'ofega el crit i s'eixuguen les llàgrimes, en un mon màgic on es troben tots els sentiments i es perden totes les emocions, ballaran el millor vals les vostres espatlles nues, que al tocar-se sentiran que mai es varen separar, doncs la distància al cor no va arribar...
ResponEliminaMols petonets