EL PES DE LA PARAULA
La nuesa és com la claror de l’alba,
sempre nova, una estrena cada dia,
però... li cal el dia per despuntar.
La nuesa és mostrar, donar,
oferir l’únic que un té,
oferir-se a si mateix, quan troba rebuda.
La nuesa no amaga, no enganya,
no pot ocultar-se... està nua i busca aixopluc.
L’amor és l’escalf
del que està perdut
i s’ha retrobat,
és el somriure
que omple la mirada,
és la ma que troba l’altra,
és el costat on reposar l’alè del sentiment...
Quan perdem l’escalf,
la matinada neix en la gebrada,
quan la mirada no troba el somriure
es perd cercant aquesta expressió del rostre,
quan la mà voleia sense poder agafar-se,
piuleja en la indigència,
quan no tenim l’espatlla
on deixar reposar els sentiments,
la nostra nuesa es mostra crua...
i es que la nuesa
només pot cobrir-se
amb aquell altre sentir
que sentint-lo al nostre costat
ens fa sentir-nos complerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...