(EL PES DE LA PARAULA)
El cos somia
i l’ànima viu
i viu el que el cor batega.
No sempre estan d’acord,
no sempre s’entenen
però quan el somni es desplega,
l’ànima estén les ales i vola,
vola amb la música
que moltes vegades
ella mateixa entona,
dansa amb els colors
que l’aigua li reflecteix,
li cal esbargir-se,
li cal treure tan batec,
li cal alleugerir-se del sentir
que el cor li dóna,
tot és una festa,
tot és una il•lusió,
un desfici que brolla de dins seu
sense parar...
quan la calma retorna,
quan les portes s’han obert,
quan la música s’esvaeix
i el ball ja decau...
l’ànima torna al seu repòs...
el cos l’espera...
sempre l’espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...