(EL PES DE LA PARAULA)
El meu present és la teva absència,
absència de qui no es pot tocar,
de qui no es pot acaronar,
absència d’una mirada,
d’un somriure pel matí,
d’un petó al caure el dia...
sí, aquesta és l’absència,
en canvi no hi ha absència de sentir-te
quan el vent xiuxiueja
ni de les paraules que em vares dir,
tampoc de les carícies que vàrem compartir,
el cel és un llençol
que cobreix els moments compartits,
els instants viscuts
i sento el cor bategà
com quan érem junts
i el silenci em retorna
els records amuntegats
en la nostàlgia del temps passat.
No, no hi ha oblit
hi ha absència de presència
però tot queda recollit
en aquest cor
que de vegades sento tan petit.
sempre el record és més fort que l'oblit.
ResponElimina"No, no hi ha oblit
ResponEliminahi ha absència de presència
però tot queda recollit
en aquest cor
que de vegades sento tan petit.
"
Que bonic, m'ha recordat a Miquel Martí i Pol, ho he trobat preciós; és cert no hi ha oblit, sinó absència de presència.
Un petó molt fort.