FUGISSERES (II)
Com
ànimes cansades
retornen
els mots
als
nostres llavis,
fantasmes
sonors
que
evoquen
qualsevol
temps passat,
qualsevol
instant present,
qualsevol
desig futur.
Retornen
a nosaltres
com
equívocs reticents
a
caure en el mateix silenci,
buscant
en l’altra mirada
la
confirmació
del
seu veritable valor.
Pensant
elles mateixes
en
la seva pròpia immortalitat,
feta
de tinta i cel·lulosa
o
potser les més afortunades
d’una
encriptació
que
les fa volar
per
un univers
que
qui sap si existeix
mes
enllà
de
les nostres esperances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...