Ja no retorna

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/ronca-es-la-teva-veu.html
RONCA ES LA TEVA VEU (II)

Ja no retorna
el so de la meva veu
ni les parets
de la casa buida,
ni les muntanyes
cansades d’escoltar-me.
Ja no és ronca
la veu que et crida,
ni surt el so
de dins meu.
Ara és la follia
qui dibuixa
entre gargots
el paradís perdut,
entre cants de sirena
que vaig voler escoltar.
Vull tornar a fer el camí
tants cops com sigui
per poder-te convèncer
que el passat
és tant mort
com aquell jo
que fou mentre
s’assecaren
els nostres dies
a les teves mans,
esperant un seny
que em va venir
molt més tard.

UNA VIDA PER UN INSTANT

Óleo de JULIO PASTOR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/un-instant-et-trenca-la-vida.html

tot hi cap en un instant
i cap instant pot contenir-ho tot

la vida és un rosari de moments
viscuts, anhelats, desitjats,
patits, soferts, plorats, riguts
fins i tot els buscats amb desfici

molts d’ells són tan sols
l’estora que ens guia als cims

amb el temps,
després d’haver caminat
uns quants indrets,
mirem enrere
o potser només
posant la ma a la butxaca
dels records...
i ...
retornen els instants
que donen sentit,
calor i color
als nostres dies

Vull ser el bol

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/deixat-estimar.html

Deixa't estimar (II)

Vull ser el bol
que reculli
cada gota d’amor
que brolli del teu cor.
Vull ser el mocador
que reculli
les gotes lliurades
galtes avall
des dels teus ulls.
Vull ser el paravent
que suporti
les bufades del destí.
Vull ser el punt final
dels teus petons.
Vull rebre
tot aquest amor
que vols oferir-me,
mentre dormo
i mentre estic despert.
Vull ser la força
que et faci escriure
més poemes.
Vull ser el vidre
que et separa
del fred matí
d’aquesta tardor.
Vull compartir
amb tu la manta
que la vida ens ofereix
per seguir endavant
i respirar cada dia
a prop teu.

Em passares pel mig

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/et-digue-adeu.html

Et digué adéu (II)

Em passares pel mig
com si fos de fum,
com si la boira
que puja del riu
i s’enlaira sobre el cim
de la muntanya,
fos el meu cos desfent-se
sota el primers rajos
d’un tebi sol de tardor.
Vas fer de nou el camí
ara sense mi,
potser només
amb la maleta petita
dels records duts
com una motxilla
a costes en el nou dia.
Ho vas fer com si allò
no anés amb nosaltres
com si només m’haguessis
preguntat el camí de l’estació
per allunyar-te d’un poble
on eres forastera.
Es va acabar
la història més bonica,
quasi sense començar,
hi havia massa coses
on no es volia renunciar.
Dos retrats quedaran marcats
en el record,
el teu tacte,
la teva olor,
i un desfici...
que ja mai tornaràs.

Si fos per tu

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/si-fos-per-tu.html

Si per tu fos (II)

Si fos per tu,
el meu pit seria el mur
on descansaria
la teva espatlla esperant
el fi d’un dia esgotador.
Si fos per tu,
els meus ulls serien el mirall
on reflectir-se eternament.
Si fos per tu,
el meu cor seria la bomba
que inflaria els teus somnis.
Si fos per tu,
cadascuna de les parts
del meu ésser
tindria en tu una utilitat
o una raó de ser.
Si fos per tu,
el verb estimar seria un verb
eternament conjugat.
Si fos per tu,
el meu cos no hauria envellit
i tindria la força
de la teva joventut.
Si fos per tu, el meu...
Però no pots aturar
la força de la natura,
ni dur un riu
fins el seu naixement,
m’assec doncs a la punta
d’un banc a prendre el sol,
cada cop més tebi,
cada cop més fred.
Si fos per tu,
el meu cor bategaria
sempre al teu costat.

EL SILENCI ENS REDIMIRÀ

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/entona-la-meva-veu.html

i el silenci ens redimirà
de tot el passat,
de tot el que ens dol...
el silenci ens dóna
la quietud dels dies...

cal donar espai al temps,
mudesa al silenci,
cal que el vent s’endugui
el color gris del desdeny
cal...
que s’obri la llum en la foscor
i la fredor s’allunyi de la cantonada
que l’absència sigui buida
per omplir-se de nou

cal que...
el silenci ens redimeix de l’ahir

VERS L'ALBA DE CADA MATÍ

Hacia una luz - FRANCISCO TRIGUEROS

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/ser-contigo-la-luz-del-futuro.html

mai pot haver-hi condemna
quan el dia neix
i la llum de l’alba
s’estrena a l’horitzó,
quan el silenci
és el més bell so
del matí que s’estrena

mai hi pot haver condemna
quan el teu cos i el meu
n’és un tan sols

no podria condemnar
un somni que somnia amb els meus
ni tan sols l’ombra
que vol ser la meva ombra

jo m’estimaria més
que les nostres ombres
en fossin tant sols una
i caminar tots dos
-somniant o desperts-
vers l’alba de cada matí

RONCA ÉS LA TEVA VEU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/es-una-veu-ronca.html

ronca,
ronca és la teva veu
aspre el seu so

tantes vegades l’he cercada
com tantes altres no l’he sentit

ara és ronca
i ja no l’escolto
no la vull ni sentir...
per molt que aquesta veu digui
ja aquells dies no hi són,
dies on la meva follia
buscava arreu el seu dir

ronca,
ronca és la teva veu
ronca de tant cridar,
ara crida en el desert
dels meus dies
que s’assecaren de tant esperar

DEIXA'T ESTIMAR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/amb-els-ulls-tancats.html

deixa’t estimar
que el meu voler
m’omple els instants

deixa’t estimar
encara que sigui
amb els ulls clucs
encara que sigui
el desmai d’ona abatuda

quan dorms
els somnis són possibles
la nit és llum de migdia
les meves mans rierols
que cerquen el teu cos

deixa’m estimar-te
mentre dorms

ET DIGUÉ ADÉU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/ara-que-el-mar.html

et digué adéu
allunyant-me de tu,
et digué adéu
perquè trobessis el teu camí,
ara puc dir-te que
els camins s’allunyaven,
ara puc contar-te
com el mar
em cridava horitzó enllà

busca la terra endins,
camina per camps,
boscos i muntanyes,
cerca si vols la terra erma,
la terra seca,
el meu cor serà amb tu,
el meu pensament
mai s’ha allunya’t del teu,
el destí se’ns fonia...
rebel•lar-nos contra ell
hagués estat endinsar-nos
en la foscor,
en la buidor
en dies de grisor

adéu, estimat...
més enllà de l’horitzó
on cel i mar s’uneixen
ens tornarem a trobar

SI FOS PER TU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/com-si-laire.html


si fos per tu
es que series el meu batec
el meu jo,
allò de més endins,
que és l’únic
que sempre amb mi serà,

però...
potser sí que sempre t’he esperat,
potser sí que no et sé
potser no m’he adonat
i es que el meu sentir
n’aprèn del que estimo,
el meu estimar neix d’un batec
un batec que ve i va...
de vegades s’atura...
d’altres se’n va
com aquest aire
que de tant en tant esgarrapo
volen aturar-lo,
i segueix cel enllà

Pinto un instant

El temps s'acaba (II)

Pinto un instant
d’un color

i el següent d’un altre, 

mai repetiré
entre l’infinitats
d’instants els colors
del meu arc.
Sembla que la dansa repeteix
els passos
quan la música
repeteix el so,
i el rèbol del ball
giravolta
en un tomballí continu.
Juga la vida
un ball d’hores
que sembla
no acabar-se mai,
mentre gira
per darrer cop
aquell rellotge
de sorra
que la fosca alegre
et recorda
que s’acaba
el teu temps.
Són les darreres petjades

petons deixats a l’aire
de l'esdevenir
que cauen flonjos
en un compàs sempitern,
mai caduc.

  

EL TEMPS S'ACABA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/juga-la-vida.html

el temps s’acaba
i un nou temps comença,
és l’etern rodar dels dies,
l’infinit caminar de les hores

la vida balla un ball
on els passos es repeteixen
amb un inacabable compàs...

la música sona,
els aguts i els greus s’alternen
mentre les nostres forces
es van esgotant...

juga la vida
un ball d’hores continu
que no sabem com aturar

Em diu el sol

imatge de Josep Maria Alegre
ETS ONA (II)

Em diu el sol
que la teva platja
no és la meva platja,
tot i que la mar
ens banya a tots dos.
Em diu el sol
que la meva espera
no és erma,
però que pot ser eterna.
Em diu el sol
que l’horitzó
és la línia que ens casa
la nostra soledat
amb la foscor del dia
que s’acaba.
Em diu el sol
cada matinada
que has fet fins
sa hora baixa,
com has jugat
amb les ones
i com fas núvols
de cotó.
Em diu el sol
que no deixi d’estimar-te,
que cada mil anys
estarem més a prop,
i jo no deixaré
d’esperar-te,
per tan poc.

ETS ONA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/soc-ona.html

encara que la lluna i el sol
quedin en mi,
encara que la platja resti nua
esperant la teva ona,
encara que l’aigua m’acaroni la pell,
els meus ulls miren l’horitzó
esperant la teva tornada

sé que no tornaràs,
sé que el mar no et portarà,
però l’esperança
que dins meu s’allotja
viu atenta a aquest instant futur

mentrestant l’escuma
em recorda el teu somriure alegre,
la rumor del mar em parla
com la teva veu a cau d’orella
i en les hores fosques
els meus ulls et distingeixen
tan clarament
com si al meu costat caminessis

que no et manqui l’esperança,
que no et manqui el desig de retorn,
que no et manqui mai l’alè
que respira el teu somriure...

jo t’espero... dins un dia qualsevol



*

Si tu em dius soledat

Tots dos en silenci (III)

Si tu em dius soledat,
jo et veig serena
tot recordant.
Si tu em dius silenci,
jo et veig atenta
tot escoltant.
Si tu em dius batec,
jo et veig viva
tot respirant.
Però si parles de mi
et diré que ta absència
em duu la soledat,
que els teus mots versats
en duen al silenci,
que la nit em porta
el retruc del teu batec.
Si tu em dius...
...jo t’esper bategant
en silenci
dins la soledat.

  

TOTS DOS EN SILENCI (II)

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/tots-dos-en-silenci.html


potser no arribi mai el canvi,
qui sap si algun cop ens tornarà,
ara ens envolta el silenci
un silenci de soledat,
soledat d’aquells que tot ho tingueren,
soledat per aquells que tot ho visqueren...
potser massa de pressa,
qui sap si massa intens,
però el batec no pot aturar-se
quan batega,
el cau no pot tancar-se
quan és ple a vessar...

ara tombem la mirada enrere
aquells dies d’ahir eren tant plens
no hi havia instant vuit
l’amor brollava com una font inesgotable,
un doll de sentiments,
un aiguat de carícies,
una platja infinita per caminar...

tot quedà enrere
tot és ja passat
només resten les onades
que s’endu les petjades
en una repetició de soledats

Una sensibilitat s’amaga

CADA PAS (II)

Una sensibilitat s’amaga
sota el somriure trist
que avui llueixo.
Una tristor s’escapa
des de la lluïssor
dels ulls en mirar-te.
Una lluïssor m’arriba
amb el mirar insolent
de tots dos cara a cara.
Un mirar que em fibla
i m’omple d’angoixa
en veure l’endemà
que s’endevina.
Guardaré el somriure sensible
en el record d’una lluïssor trista
per aguantar l'insolent mirar
que em duu la lluïssor angoixant
fibló d’un demà que he de viure.
I tot això pas a pas,
amb la seguretat
de no poder-los acabar,
mai.

CADA PAS

(Pasos - Rubén Fuentes González, 2008)

"La sensibilitat de cada pas"
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/08/portes-un-cap-de-dimoni.html

Cada pas,
cada engruna,
cada alè
deixa el rastre d’un instant
no sabem quan,
ni com
tant sols que alguna cosa
queda enrere
i la trobem a faltar
quan ja no hi és
tan sensible és l’instant
que tan sols té
la llargada d’un pas
i en un pas... un munt,
en un pas... un somriure amagat,
un color esvaït,
una il•lusió secreta,
una llibertat oculta...

cada pas
una sensibilitat clandestina
un avenç ignorat,
una empremta deixada en el camí

Ve la pluja a trobar-me

VÉ A TROBAR-ME (II)
Ve la pluja a trobar-me,
em duu el seu tresor,
com abans l’oferires tu,
carregada d’esperança,
carregada d’amor.
Cau la pluja sobre el cos,
cada gota és un bes,
cada bes com una flor
que s’esclata cara al sol.
Recull amb el palmell,
el meu tresor,
que n’és un pom de flors,
cada flor un bes,
cada bes un univers
amb dos estels,
dos estels de color verd.