El temps s'acaba (II)
Pinto un instant
d’un color
i el següent d’un altre,
mai repetiré
entre l’infinitats
d’instants els colors
del meu arc.
Sembla que la dansa repeteix
els passos
quan la música
repeteix el so,
i el rèbol del ball
giravolta
en un tomballí continu.
Juga la vida
un ball d’hores
que sembla
no acabar-se mai,
mentre gira
per darrer cop
aquell rellotge
de sorra
que la fosca alegre
et recorda
que s’acaba
el teu temps.
Són les darreres petjades
entre l’infinitats
d’instants els colors
del meu arc.
Sembla que la dansa repeteix
els passos
quan la música
repeteix el so,
i el rèbol del ball
giravolta
en un tomballí continu.
Juga la vida
un ball d’hores
que sembla
no acabar-se mai,
mentre gira
per darrer cop
aquell rellotge
de sorra
que la fosca alegre
et recorda
que s’acaba
el teu temps.
Són les darreres petjades
petons deixats a l’aire
de l'esdevenir
que cauen flonjos
en un compàs sempitern,
mai caduc.
de l'esdevenir
que cauen flonjos
en un compàs sempitern,
mai caduc.
el temps simplement, ens supera, físicament, perque no en sobrevivim, y mentalment, perque tot i que es un concepte inventat per l'home, no podem entendre'l del tot.
ResponEliminagran post
El temps corre en contra i les hores acaben essent el motiu de la nostra pressa.
ResponEliminaGran poema.
Petons!