RONCA ES LA TEVA VEU (II)
Ja no retorna
el so de la meva veu
ni les parets
de la casa buida,
ni les muntanyes
cansades d’escoltar-me.
Ja no és ronca
la veu que et crida,
ni surt el so
de dins meu.
Ara és la follia
qui dibuixa
entre gargots
el paradís perdut,
entre cants de sirena
que vaig voler escoltar.
Vull tornar a fer el camí
tants cops com sigui
per poder-te convèncer
que el passat
és tant mort
com aquell jo
que fou mentre
s’assecaren
els nostres dies
a les teves mans,
esperant un seny
que em va venir
molt més tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...