VERS L'ALBA DE CADA MATÍ

Hacia una luz - FRANCISCO TRIGUEROS

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/ser-contigo-la-luz-del-futuro.html

mai pot haver-hi condemna
quan el dia neix
i la llum de l’alba
s’estrena a l’horitzó,
quan el silenci
és el més bell so
del matí que s’estrena

mai hi pot haver condemna
quan el teu cos i el meu
n’és un tan sols

no podria condemnar
un somni que somnia amb els meus
ni tan sols l’ombra
que vol ser la meva ombra

jo m’estimaria més
que les nostres ombres
en fossin tant sols una
i caminar tots dos
-somniant o desperts-
vers l’alba de cada matí

RONCA ÉS LA TEVA VEU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/es-una-veu-ronca.html

ronca,
ronca és la teva veu
aspre el seu so

tantes vegades l’he cercada
com tantes altres no l’he sentit

ara és ronca
i ja no l’escolto
no la vull ni sentir...
per molt que aquesta veu digui
ja aquells dies no hi són,
dies on la meva follia
buscava arreu el seu dir

ronca,
ronca és la teva veu
ronca de tant cridar,
ara crida en el desert
dels meus dies
que s’assecaren de tant esperar

DEIXA'T ESTIMAR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/amb-els-ulls-tancats.html

deixa’t estimar
que el meu voler
m’omple els instants

deixa’t estimar
encara que sigui
amb els ulls clucs
encara que sigui
el desmai d’ona abatuda

quan dorms
els somnis són possibles
la nit és llum de migdia
les meves mans rierols
que cerquen el teu cos

deixa’m estimar-te
mentre dorms

ET DIGUÉ ADÉU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/ara-que-el-mar.html

et digué adéu
allunyant-me de tu,
et digué adéu
perquè trobessis el teu camí,
ara puc dir-te que
els camins s’allunyaven,
ara puc contar-te
com el mar
em cridava horitzó enllà

busca la terra endins,
camina per camps,
boscos i muntanyes,
cerca si vols la terra erma,
la terra seca,
el meu cor serà amb tu,
el meu pensament
mai s’ha allunya’t del teu,
el destí se’ns fonia...
rebel•lar-nos contra ell
hagués estat endinsar-nos
en la foscor,
en la buidor
en dies de grisor

adéu, estimat...
més enllà de l’horitzó
on cel i mar s’uneixen
ens tornarem a trobar

SI FOS PER TU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/com-si-laire.html


si fos per tu
es que series el meu batec
el meu jo,
allò de més endins,
que és l’únic
que sempre amb mi serà,

però...
potser sí que sempre t’he esperat,
potser sí que no et sé
potser no m’he adonat
i es que el meu sentir
n’aprèn del que estimo,
el meu estimar neix d’un batec
un batec que ve i va...
de vegades s’atura...
d’altres se’n va
com aquest aire
que de tant en tant esgarrapo
volen aturar-lo,
i segueix cel enllà

Pinto un instant

El temps s'acaba (II)

Pinto un instant
d’un color

i el següent d’un altre, 

mai repetiré
entre l’infinitats
d’instants els colors
del meu arc.
Sembla que la dansa repeteix
els passos
quan la música
repeteix el so,
i el rèbol del ball
giravolta
en un tomballí continu.
Juga la vida
un ball d’hores
que sembla
no acabar-se mai,
mentre gira
per darrer cop
aquell rellotge
de sorra
que la fosca alegre
et recorda
que s’acaba
el teu temps.
Són les darreres petjades

petons deixats a l’aire
de l'esdevenir
que cauen flonjos
en un compàs sempitern,
mai caduc.

  

EL TEMPS S'ACABA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/juga-la-vida.html

el temps s’acaba
i un nou temps comença,
és l’etern rodar dels dies,
l’infinit caminar de les hores

la vida balla un ball
on els passos es repeteixen
amb un inacabable compàs...

la música sona,
els aguts i els greus s’alternen
mentre les nostres forces
es van esgotant...

juga la vida
un ball d’hores continu
que no sabem com aturar

Em diu el sol

imatge de Josep Maria Alegre
ETS ONA (II)

Em diu el sol
que la teva platja
no és la meva platja,
tot i que la mar
ens banya a tots dos.
Em diu el sol
que la meva espera
no és erma,
però que pot ser eterna.
Em diu el sol
que l’horitzó
és la línia que ens casa
la nostra soledat
amb la foscor del dia
que s’acaba.
Em diu el sol
cada matinada
que has fet fins
sa hora baixa,
com has jugat
amb les ones
i com fas núvols
de cotó.
Em diu el sol
que no deixi d’estimar-te,
que cada mil anys
estarem més a prop,
i jo no deixaré
d’esperar-te,
per tan poc.

ETS ONA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/soc-ona.html

encara que la lluna i el sol
quedin en mi,
encara que la platja resti nua
esperant la teva ona,
encara que l’aigua m’acaroni la pell,
els meus ulls miren l’horitzó
esperant la teva tornada

sé que no tornaràs,
sé que el mar no et portarà,
però l’esperança
que dins meu s’allotja
viu atenta a aquest instant futur

mentrestant l’escuma
em recorda el teu somriure alegre,
la rumor del mar em parla
com la teva veu a cau d’orella
i en les hores fosques
els meus ulls et distingeixen
tan clarament
com si al meu costat caminessis

que no et manqui l’esperança,
que no et manqui el desig de retorn,
que no et manqui mai l’alè
que respira el teu somriure...

jo t’espero... dins un dia qualsevol



*

Si tu em dius soledat

Tots dos en silenci (III)

Si tu em dius soledat,
jo et veig serena
tot recordant.
Si tu em dius silenci,
jo et veig atenta
tot escoltant.
Si tu em dius batec,
jo et veig viva
tot respirant.
Però si parles de mi
et diré que ta absència
em duu la soledat,
que els teus mots versats
en duen al silenci,
que la nit em porta
el retruc del teu batec.
Si tu em dius...
...jo t’esper bategant
en silenci
dins la soledat.

  

TOTS DOS EN SILENCI (II)

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/tots-dos-en-silenci.html


potser no arribi mai el canvi,
qui sap si algun cop ens tornarà,
ara ens envolta el silenci
un silenci de soledat,
soledat d’aquells que tot ho tingueren,
soledat per aquells que tot ho visqueren...
potser massa de pressa,
qui sap si massa intens,
però el batec no pot aturar-se
quan batega,
el cau no pot tancar-se
quan és ple a vessar...

ara tombem la mirada enrere
aquells dies d’ahir eren tant plens
no hi havia instant vuit
l’amor brollava com una font inesgotable,
un doll de sentiments,
un aiguat de carícies,
una platja infinita per caminar...

tot quedà enrere
tot és ja passat
només resten les onades
que s’endu les petjades
en una repetició de soledats

Una sensibilitat s’amaga

CADA PAS (II)

Una sensibilitat s’amaga
sota el somriure trist
que avui llueixo.
Una tristor s’escapa
des de la lluïssor
dels ulls en mirar-te.
Una lluïssor m’arriba
amb el mirar insolent
de tots dos cara a cara.
Un mirar que em fibla
i m’omple d’angoixa
en veure l’endemà
que s’endevina.
Guardaré el somriure sensible
en el record d’una lluïssor trista
per aguantar l'insolent mirar
que em duu la lluïssor angoixant
fibló d’un demà que he de viure.
I tot això pas a pas,
amb la seguretat
de no poder-los acabar,
mai.

CADA PAS

(Pasos - Rubén Fuentes González, 2008)

"La sensibilitat de cada pas"
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/08/portes-un-cap-de-dimoni.html

Cada pas,
cada engruna,
cada alè
deixa el rastre d’un instant
no sabem quan,
ni com
tant sols que alguna cosa
queda enrere
i la trobem a faltar
quan ja no hi és
tan sensible és l’instant
que tan sols té
la llargada d’un pas
i en un pas... un munt,
en un pas... un somriure amagat,
un color esvaït,
una il•lusió secreta,
una llibertat oculta...

cada pas
una sensibilitat clandestina
un avenç ignorat,
una empremta deixada en el camí

Ve la pluja a trobar-me

VÉ A TROBAR-ME (II)
Ve la pluja a trobar-me,
em duu el seu tresor,
com abans l’oferires tu,
carregada d’esperança,
carregada d’amor.
Cau la pluja sobre el cos,
cada gota és un bes,
cada bes com una flor
que s’esclata cara al sol.
Recull amb el palmell,
el meu tresor,
que n’és un pom de flors,
cada flor un bes,
cada bes un univers
amb dos estels,
dos estels de color verd.

VÉ A TROBAR-ME

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/07/degota-la-pluja-el-seu-tresor.html


La pluja del núvols s’uneix
a la dels meus ulls

la pluja degota el seu tresor
la dels meus ulls voldrien no sortir

unes amb les altres es barregen
ningú així les distingeix,
només aquell esqueixar de dins
en sap el per què

gotes que s’escolen cara avall,
plor que es nega a sortir...
i a dins buidor i llàstima,
el no-res i el desert...
a fora... rierols ofegats,
vores de llot...

sí, degota la pluja
un gran tresor...
fa el seu viatge...
ve a trobar-me

Estimar et pren la llibertat

ESTIMAR-NOS (II)

Estimar et pren la llibertat
i la deixa a la falda
de la persona estimada,
et desboca el batec del cor
i enfila el pensament
en una única direcció,
neguitós veus
com el temps et fa ballar
essent lent
en les estones d’enyorament
i frugal quan estàs a la seva vora.
El cor ja no és el teu cor,
la mirada juganera
no deixar de cercar
el seu objectiu,
neix l’ànima d’un poeta
a qui se li escapa
l’abast de les paraules.
Estimar et pren la llibertat
i la pau,
però aquesta darrera
et retorna
quan cauen amb el pes
d’una ploma
els meus llavis sobre els teus
i amb el bes correspost 

em deixes entreveure
que estimar-nos és,
el camí que ens toca fer.


 

ESTIMAR-NOS

Ni tant sols meva
és la teva llibertat
d’estimar
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/06/ni-tant-sols-meva.html


estimar no té llibertat...

neix de sobte un batec
el pensament es desfà en filigranes,
un neguit ens comença a rossegar...
el temps s’esbarria...

no sé si és el cor,
no sé si és l’ànima,
no sé si és una mirada,
tampoc sé si és una paraula
o aquell esglai que tot ho altera...

no tinc llibertat,
no puc mesurar el que sento
no puc aturar la inquietud...
... em sento presonera
d’un bategar que m’encisa...

i després...
ja no hi ha més llibertat
que la d’estimar-nos

Ahir, quant del cigar

EL TEU ROSTRE (II)

Ahir, quant del cigar
em sortien volutes de fum rodones
emmarcant
rostres femenins a l’atzar,
cercava entremig dels efímers cercles
els teus ulls
en un neguit de recerca inútil
per la teva absència.
El temps del tabac
acabat en cendres ardents
era el preludi
d’un altre cigar més efímer
amb de nou
rostres de dona emmarcats
en aquell gas irrespirable
vomitat d’uns pulmons
cada cop més negres,
color de l’esperança
de trobar-te ahir
en aquella festa
de noces noves,
joves,
d’un horitzó inabastable
en les seves il•lusions.
El teu rostre darrera el fum,
es desdibuixa,
i perd matis l’onada
que perfila el perímetre dels teus ulls;
m’arriba la brisa
que les ones de les pestanyes
mouen en el seu viatge intermitent.
Quan els meus ulls surten fora,
quan et cerquen a l’entorn
em veig fum concèntric
que desapareix
com el remor dels mots
d’aquells versos
que de nou em repeteixes
etèria i invisible
com la foscor
en la nit vídua de lluna plena,
abandonada
per les ploraneres estrelles,
qui sap si com un desig anhelat i quimèric...
és on es troba la teva essència infinita,
en un cel que no és cel,
però on tothom s’hi mira.

EL TEU ROSTRE

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/06/el-fum-que-dibuixa-cercles.html

El teu rostre darrera el fum,
es desdibuixa,
perdo les línies que el defineixen,
és la realitat de la memòria
que se’m fa palpable en aquest instant...
el teu rostre va i ve com en un somni,
com una il·lusió,
qui sap si com un desig anhelat i quimèric...
a dins conservo el rostre intacte,
inalterable,
cobert de moments sentits,
d’instants existits
i quan els meus ulls surten fora,
quan et cerquen a l’entorn
puc veure matisos arreu que em duen a tu...
aquell somriure de vegades absent,
aquella lluentor quant em mires,
la teva veu...
onada que llisca
vers el meu saber-te,
besar les teves paraules...
atrapar-les, cuitar-les i guardar-les dins meu...

qui sap si...
entremig d’aquest difús rastre
és on es troba la teva essència infinita

Silenci queda només

S'OMPLE EL SILENCI (II)

Silenci queda només

quan em dons l’esquena

i te’n vas. 

Ja està tot dit

i res queda

de les paraules mortes

al llindar dels llavis

en voler parlar.

He vist en els teus ulls

la mirada perduda

en no poder-me dir t’estimo

amb la intensitat que el cor

et demanava,

aleshores he notat

com la nau del teu cos
deslligava amarres
i marxava a la deriva
del meu port,
navegant en un desig intrèpid
de cercar un amor més ple.
Ara junt amb el silenci,
queda l’escuma
que sobre el mar del temps
s’obre cada cop més
com un ventall
que volgués tapar-me
els darrers records
del que fórem l’un per l’altre.
Trenques el silenci,
amb un fins aviat suau
com la brisa d’una tarda d’estiu,
trenco el silenci
amb un t’esperaré tant flonjo
com el pampa llueix
dels estels en encetar la nit,
i neix un “t’estimo”,
bressolat pel so
de les llàgrimes
en caure sobre les galtes
cada cop més molles,
com tu,
cada cop més lluny.