UN INSTANT

de vegades em pregunto
si mereix l’existència... un instant

un instant... instant de molts altres
que resta atrapat en la foscor
del més endins

allotjat en un silenci,
mutilat per una realitat aliena,
encadenat a un dir mut

tota una vida en un instant
... tota una immensitat en un silenci



*

S’enlaira la mà al cel

DARRERA D'UNA IL·LUSIÓ (II)

S’enlaira la mà al cel,
mentre queda xop el peu
que sense voler
es banya al toll.
Corren volant coloms
que només ells veuen,
són temps de jocs,
són temps d’infants
que res temen.
S’escau la tarda
un instant de primavera fresca,
entre rialles i berenars
de pa amb xocolata
s’omplen els carrers
a l’hora dels braus
en tarda de fira,
són els vells carrers
de pols i terra,
territori d’aprenentatges i derrotes,
de quan el poble era poble
i els homes d’ara
jugàvem entre la quitxalla.
S’enlaira la mà al cel
i amb ella una i una altra,
una munió d’espases d’il•lusió
lluiten contra nous fantasmes,
rialles emmarcades
per bigotis i barbes dolces
de color marró,
i el teu pa és meu i el meu de tothom.
Volen coloms
i amb cadascun
se’n va l’ànima d’un infant.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/darrera-duna-illusio.html

DARRERA D'UNA IL·LUSIÓ

quan més temps portem caminant
més pesen els passos que hem de caminar
de vegades, els deixaríem quiets
i d’altres pensem:
¡quina bestiesa!
tot plegat és un passejar
en hores de dies,
en temps de foscor,
en primaveres
o temps d’hivern
sempre en aquesta alternança,
sempre com una repetició

de sobte llueix una llum nova
allà... al fons de l’horitzó
i aleshores desem
els pensaments i les tristeses
i com nens de col•legi
arranquem a córrer
darrera de qualsevol il•lusió

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/04/guardat-en-pots.html

En un rebuf del vent

VOLEIEN ELS SOMNIS (II)

En un rebuf del vent
m’ha arribat,
el teu pensament,
com en un joc,
com en un vol
rere la darrera llum
del sol.
M’ha vingut a solcar
el somni de cada nit
i viatjar fins les estrelles
d’un firmament etern,
d’una nit fosca
que ho deix de ser,
quan m’arriba
el teu pensament,
o quan penso
que ell és amb mi.
Hi ha camins
que s’enceten
i tenen un fi,
un destí,
el meu és pensar,
que penses amb mi.
Qui sap,
quan tornaràs
a pensar amb mi?

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/voleien-els-somnis.html

VOLEIEN ELS SOMNIS

els somnis voleien pel meu pensament
tant sols cerquen
allargar la meva pell
més enllà de mi,
més enllà de tu,
potser fer-ne un
de tu i de mi,
potser un de més gran
un de diferent

qui sap que volen
aquests pensaments
que voleien dins meu,
que caminen d’un lloc a l’altre
sense saber
si demà seguiran aquí
o se’ls haurà endut el vent


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/04/el-mon-es-la-vora.html

Es baten les portes obertes

PORTES DEL TEMPLE(II)

 Es baten les portes obertes
amb cada glop de llum,
com si d’una mà oberta es tractés,
que acarona els batents
que mou el vent.
Es tanquen amb la penombra
de cada nit deixant reclòs
en un silenci interromput
el so que udola
entre bancs i finestrals.
Rep altiu en sa feblesa el temple
les poques visites que té,
escolta callat els precs
i acarona quan els plors
ofeguen la veu.
Guarda en racons amagats
del seu cor les penúries
on no pot ajudar,
i de tant en tant com sagetes
se li claven els seus records.
Obert resta per sempre
el meu temple als teus mots,
esperant rebre el batent dels portals
que la llum dels teus ulls
fa moure entre dies d’absències
i primaveres carregades de tristors.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/portes-del-temple.html

PORTES DEL TEMPLE

les portes del temple
resten obertes,
no hi ha entrades
ni tampoc sortides
fetes per mà d’home

portes que s’obren
a la llum d’una matinada qualsevol
que es tanquen
al reflex d’una penombra

el so del vent
reverbera dins les seves coves
corren pels seus camins
i el temple tremola
quan és la vida
la que corre pels seus indrets

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/03/em-faig-de-vent-les-portes.html

Quan et sento a prop

DES DE LA LLUNYANIA (II)

Quan et sento a prop,
el meu somriure
és com una font
que neix després de la pluja,
brolla,
deixant escapar les gotes
com una carícia continuada,
sense esclatar.
Quan et sento a prop,
la mirada et cerca,
distingint-te dins la penombra
quan la lluna et marca,
no goso dir paraula,
per si l’encanteri es trenca
com un mirall d’aigua
quan els ocells s’hi apropen.
Només em resta el pensament
per sentir-te forta
a la meva vora,
encara que estiguis coberta
pel vel de la llunyania
i sentir-te dins meu, viva.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/des-de-la-llunyania.html

DES DE LA LLUNYANIA

és el teu pensament
com una escletxa
on tímidament el sol se m’endinsa

apropar-me a la teva mirada
... un mirall de lluna plena

no goso ni acostar-m’hi
tant sols et contemplo
des de la llunyania

potser la meva presència,
sense voler,
fes ombra a l’esclat
del teu somriure




*

El altres

ALTRES CAMINS (II)

El altres,
són com les ombres
que m’acompanyen silents.
Juguen als jocs de vida
dels quals ningú
en sap les normes.
De vegades,
els peus solquen
per sobre les seves petjades
arrossegant un pes
que és dur de portar
i desfaig sense voler el record
d’aquells passos pretèrits
que vareu fer
abans del meu pas
i us deix en l’anonimat
d’un oblit inesperat.
De vegades,
els meus mots
us volen fer eterns,
al menys en la meva memòria,
perquè darrera vindran altres peus
que solcaran
per sobre els meus solcs.
Deixeu-me doncs,
jugar la vida d’ombres
que ens ha tocat,
amb els mots
dels meus records.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/altres-camins.html

ALTRES CAMINS

no vull més passos
que els que caminen
amb els que no estan sols

no vull deixar petjades,
tant me fan les referències,
la fondària de les altres passes...

vull tant sols caminar compartint,
sentir-me sota el mateix sol,
respirar el mateix aire
i veure allò que veuen també els demés

però els meus camins
no són els dels altres,
els meus pensaments
m’allunyen dels demés
i tant sols la mirada veu,
en la llunyania,
la vida que potser mai tindré

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/03/em-rosega-la-por-de-lefimer.html

En la solitud de la blanca muntanya

NIT (II)

En la solitud de la blanca muntanya
presoner d’un silenci imposat,
guardo dins les paraules
que un dia et pugui dir.
Mentre la neu fa solc sota els peus,
acompanya el seu cruixit noves paraules
que guardo ben endins,
s’acaba el dia en una nova albada
que m’ensenya al contrallum
dels primers raigs
l’escriptura dels meus peus impresos
en el llenç clar de la nevada,
estrany és el mot presoner
que sorgeix de la freda foscor.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit.html

NIT

estranya és aquesta nit
dolçament presonera
d’una nevada foscor

mentre tot és com sempre
llueix misteriosament diferent

una blancor callada i silent
que esperarà amb la nit
el somriure càlid de l’albada

I quan de nou

NIT ESTEL·LADA (II)

I quan de nou,
la càlida llum
dels estels
ens doni nova vida,
cosirem
amb filat de llum
de lluna
els nostres petons
per tot el llençol
del cos
que tenim a la vora.
En un etern ressorgir,
com deus,
petits,
si vols,
per oblidar
la maledicció
de no poder viure junts
la resta de la vida.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit-estellada.html

NIT ESTEL.LADA

el silenci recollirà la teva mirada
tal com neix als teus ulls
lluminosa, clara i transparent
que farà de la teva presència
un tot amb la meva pell

somiarem junts
perquè un tot no es pot separar
ens viurem fins l’albada
perquè la nit es cus amb les estrelles
i quan de nou
arribi un altre capvespre
ens fondrem una vegada més
amb l’esperit misteriós i màgic
de l’estal.lada nit

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/deshojando-girasoles.html

I és el plor

I és el plor,
senyal que el flaire
se’n va com un baf
refredant-se del cos mort,
els tirabuixons
que s’enlairaven
d’aquell seu cos
ja no surten
i ara és més latent la fredor
de la fosca,
inert,
deixat en el somort darrer alè
que li restà abans
de dir-te un mut adéu.
Deixa el seu estol
d’imatges
enlairar-se
en núvols de record,
que els dies
de pluja davallaran
d’un cert cel trist
en forma de gotes,
tants records,
que faran tolls
en l’ànima
de l’amant abandonat.
Me n’adono
que se’n va
quan ja fa estona
que se n’ha anat,
sortint de l’egoisme
de la seva pèrdua,
és l’altre
qui més ha perdut,
i tu li dons,
tant sols,
un plor.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/un-plor.html

UN PLOR

una flaire que ja marxà
... que va i que torna
m’embolcalla,
m’abraça
i se’n va

una presència breu
de vegades nomes una estona
però... se’n va
i em deixa sola com mai
o potser com sempre...
té el neguit callat,
una presència silenciosa
i si no fos
per la seva humitat
potser ningú
ho tindria en compte

ve
deixa la seva flaire
deixa el seu estol d’imatges
i se’n va
i jo... tant sols
puc donar-li un plor

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/el-vent-em-du-el-flaire.html

Toca la campana

Toca la campana
el so lúgubre i descuidat,
com si caigués del batall
la nota pesada i distant.
Retrona en l’altre costat
de la torre el so més agut
de la menuda campana
en un diàleg pausat
que anuncia a la contrada
que me n’he anat,
i et deix ja ferida d’enyor,
esperant una tornada
que no es produirà,
sona amb un ding- dong
lúgubre i descuidat
el repicar del vell campanar,
son els darrers sons
del llenguatge mut
que ens va separar.
Qui sap quin pensament,
et porta aquest dringar?

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/campanes.html

CAMPANES

és el to de les campanes
un so misteriós,
embolcalla el sentir
d’un llenguatge sense sons
... per uns instants
aquell repicar se’n du
qui sap quin pensament
quin amagat desig

un moment, tant sols un bocí
però se’n porta un xic de mi



*

NO HI HA REFUGI

no hi ha refugi
no hi ha consol
tant sols és un caminar
per uns camins viscuts
potser cercant una escletxa
qui sap si buscant
alguna resta d’allò perdut
... i es que m’ofega l’ànima
la soledat, la foscor
i el saber-me sense tu

Quan la foscor t’embolcalli,

em sabràs prement-te

entre els meus braços

Quan et parli la soledat,

seran meves les seves paraules

d’angoixa i temor.

Quan et sentis perduda,

sàpigues que aquest camí

ja l’he fet jo.

Però entre tot queda sempre

l’espurna encesa de creure

que no sempre serà així

MARIA  i  Qui sap si...
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/quan-la-nit.html