una flaire que ja marxà
... que va i que torna
m’embolcalla,
m’abraça
i se’n va
una presència breu
de vegades nomes una estona
però... se’n va
i em deixa sola com mai
o potser com sempre...
té el neguit callat,
una presència silenciosa
i si no fos
per la seva humitat
potser ningú
ho tindria en compte
ve
deixa la seva flaire
deixa el seu estol d’imatges
i se’n va
i jo... tant sols
puc donar-li un plor
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/el-vent-em-du-el-flaire.html
Una imatge, una olor, un record, que ens visita per un moment deixant-nos inmersos en la melangia, un moment tan poderós que ens fa tremolar l'ànima i un plor sentit que esdevé paraules ofegades en el silenci.
ResponEliminaDarrere un plor,tard o d'hora, apareix sempre un somriure.
És molt bonic, m'agrada molt.
Una abraçada.