El altres

ALTRES CAMINS (II)

El altres,
són com les ombres
que m’acompanyen silents.
Juguen als jocs de vida
dels quals ningú
en sap les normes.
De vegades,
els peus solquen
per sobre les seves petjades
arrossegant un pes
que és dur de portar
i desfaig sense voler el record
d’aquells passos pretèrits
que vareu fer
abans del meu pas
i us deix en l’anonimat
d’un oblit inesperat.
De vegades,
els meus mots
us volen fer eterns,
al menys en la meva memòria,
perquè darrera vindran altres peus
que solcaran
per sobre els meus solcs.
Deixeu-me doncs,
jugar la vida d’ombres
que ens ha tocat,
amb els mots
dels meus records.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/altres-camins.html

ALTRES CAMINS

no vull més passos
que els que caminen
amb els que no estan sols

no vull deixar petjades,
tant me fan les referències,
la fondària de les altres passes...

vull tant sols caminar compartint,
sentir-me sota el mateix sol,
respirar el mateix aire
i veure allò que veuen també els demés

però els meus camins
no són els dels altres,
els meus pensaments
m’allunyen dels demés
i tant sols la mirada veu,
en la llunyania,
la vida que potser mai tindré

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/03/em-rosega-la-por-de-lefimer.html

En la solitud de la blanca muntanya

NIT (II)

En la solitud de la blanca muntanya
presoner d’un silenci imposat,
guardo dins les paraules
que un dia et pugui dir.
Mentre la neu fa solc sota els peus,
acompanya el seu cruixit noves paraules
que guardo ben endins,
s’acaba el dia en una nova albada
que m’ensenya al contrallum
dels primers raigs
l’escriptura dels meus peus impresos
en el llenç clar de la nevada,
estrany és el mot presoner
que sorgeix de la freda foscor.


http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit.html

NIT

estranya és aquesta nit
dolçament presonera
d’una nevada foscor

mentre tot és com sempre
llueix misteriosament diferent

una blancor callada i silent
que esperarà amb la nit
el somriure càlid de l’albada

I quan de nou

NIT ESTEL·LADA (II)

I quan de nou,
la càlida llum
dels estels
ens doni nova vida,
cosirem
amb filat de llum
de lluna
els nostres petons
per tot el llençol
del cos
que tenim a la vora.
En un etern ressorgir,
com deus,
petits,
si vols,
per oblidar
la maledicció
de no poder viure junts
la resta de la vida.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit-estellada.html

NIT ESTEL.LADA

el silenci recollirà la teva mirada
tal com neix als teus ulls
lluminosa, clara i transparent
que farà de la teva presència
un tot amb la meva pell

somiarem junts
perquè un tot no es pot separar
ens viurem fins l’albada
perquè la nit es cus amb les estrelles
i quan de nou
arribi un altre capvespre
ens fondrem una vegada més
amb l’esperit misteriós i màgic
de l’estal.lada nit

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/deshojando-girasoles.html

I és el plor

I és el plor,
senyal que el flaire
se’n va com un baf
refredant-se del cos mort,
els tirabuixons
que s’enlairaven
d’aquell seu cos
ja no surten
i ara és més latent la fredor
de la fosca,
inert,
deixat en el somort darrer alè
que li restà abans
de dir-te un mut adéu.
Deixa el seu estol
d’imatges
enlairar-se
en núvols de record,
que els dies
de pluja davallaran
d’un cert cel trist
en forma de gotes,
tants records,
que faran tolls
en l’ànima
de l’amant abandonat.
Me n’adono
que se’n va
quan ja fa estona
que se n’ha anat,
sortint de l’egoisme
de la seva pèrdua,
és l’altre
qui més ha perdut,
i tu li dons,
tant sols,
un plor.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/un-plor.html

UN PLOR

una flaire que ja marxà
... que va i que torna
m’embolcalla,
m’abraça
i se’n va

una presència breu
de vegades nomes una estona
però... se’n va
i em deixa sola com mai
o potser com sempre...
té el neguit callat,
una presència silenciosa
i si no fos
per la seva humitat
potser ningú
ho tindria en compte

ve
deixa la seva flaire
deixa el seu estol d’imatges
i se’n va
i jo... tant sols
puc donar-li un plor

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/el-vent-em-du-el-flaire.html

Toca la campana

Toca la campana
el so lúgubre i descuidat,
com si caigués del batall
la nota pesada i distant.
Retrona en l’altre costat
de la torre el so més agut
de la menuda campana
en un diàleg pausat
que anuncia a la contrada
que me n’he anat,
i et deix ja ferida d’enyor,
esperant una tornada
que no es produirà,
sona amb un ding- dong
lúgubre i descuidat
el repicar del vell campanar,
son els darrers sons
del llenguatge mut
que ens va separar.
Qui sap quin pensament,
et porta aquest dringar?

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/campanes.html

CAMPANES

és el to de les campanes
un so misteriós,
embolcalla el sentir
d’un llenguatge sense sons
... per uns instants
aquell repicar se’n du
qui sap quin pensament
quin amagat desig

un moment, tant sols un bocí
però se’n porta un xic de mi



*

NO HI HA REFUGI

no hi ha refugi
no hi ha consol
tant sols és un caminar
per uns camins viscuts
potser cercant una escletxa
qui sap si buscant
alguna resta d’allò perdut
... i es que m’ofega l’ànima
la soledat, la foscor
i el saber-me sense tu

Quan la foscor t’embolcalli,

em sabràs prement-te

entre els meus braços

Quan et parli la soledat,

seran meves les seves paraules

d’angoixa i temor.

Quan et sentis perduda,

sàpigues que aquest camí

ja l’he fet jo.

Però entre tot queda sempre

l’espurna encesa de creure

que no sempre serà així

MARIA  i  Qui sap si...
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/quan-la-nit.html

Quan des de l’eternitat

POTSER ELS RECORDS...(II)

Quan des de l’eternitat,
s’esmicolen els instants,
els records,
els somnis, ...
tot allò que havíem compartit.
Tot.
Recordar
des de l’eternitat
dels instants,
desdibuixa la faç dels records
i els tenyeix de mil tonalitats.
La tristesa de l’enyorament,
per l’amor perdut
es converteix en plors,
que et cauen com pluja fina
els dies entelats.
Si,
aquelles gotes,
que refresquen
xafogoses tardes d’estiu,
fresques matinades de tardor,
freds dies d’hivern
o oloroses nits
de qualsevol primavera,
mentre passeges
refeta la vida com jo volia,
són les llàgrimes perdudes
un etern amor
que s’espera en un present
sempre igual,
sempre distant,
sempre impossible,
una eternitat paral•lela
on els nostres camins
ja no es trobaran.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/potser-els-records.html

POTSER ELS RECORDS...

potser els records
s’esvaeixin, es desfacin en el temps

potser els somnis
s’esmicolin en les nits

qui sap si la vida
donarà un altre sentit als dies
que encara queden per estrenar
o potser només tancarà
allò que pertany ja a l’ahir

l’eternitat on m’esperes
no té ahir, ni demà
ni tant sols té un ara,
té un etern present,
arrelat en un temps infinit,
i el que ha viscut,
el que va néixer
un dia qualsevol
i tingué vida,
pertany per sempre més
a l’eternitat dels instants


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/faig-del-somni.html

Deixa’m jugar

SI CADA PENSAMENT (II)

Deixa’m jugar
al joc petit
de fer encenalls
dels teus versos escrits
i ajuntar mots
mig trobats,
mig amagats
per fer amb ells
un nou sofregit.

“Encenc un llumí
a altes hores
és un record
del darrer oblit

Coves profundes
sota la vella terra
del tot allunyades
del nou arrasament

Com un estel fugaç
s’apropa el pensament,
quasi com un sospir
arriba al cor
i per uns instants
s’assembla a la flama
fins que s’apaga.”

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/si-cada-pensament-fos-un-llumi-shaurien.html

SI CADA PENSAMENT

si cada pensament fos un llumí
s’haurien incendiat totes les hores
hauria cremat tot record
i allunyat tot oblit

però... les arrels són profundes
i s’endinsen en la foscor de la terra
queden allunyades
de tot arrasament

tot és fugaç
tot és flor d’un pensament
d’un sospir
o del batec d’un cor
que malgrat la fugacitat dels instants
es manté viu en la flama
d’un foc encès que mai s’apaga


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/si-fos-un-llumi-cada-pensament.html

Cal que la vida escrigui

TOT ALLÒ QUE HEM TINGUT (II)

Cal que la vida escrigui
amb versos el que hem tingut,
silencis d’argent,
mirades de gel,
petons de foc,
mans com a plomes.
No hi ha més oblit
que l’oblit que el somni et fa.
No hi ha més condemna
que el ja s’ha acabat.
No hi ha més presència
que la que tu permets.
No hi ha més camí
que el que em porta on ets.
No hi ha més adéu
que la mort.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/tot-allo-que-hem-tingut.html

TOT ALLÒ QUE HEM TINGUT

no hi ha condemna
no hi ha presència
hi ha dies viscuts
i moments compartits

no hi ha oblit
ni paraules callades
hi ha un cor entristit
que vaga pels camins
cercant aquella lluna plena
que ambdós compartíem

... i en el cor guardo
l’essència del viscut
cal que la vida escrigui
tot allò que hem tingut


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/em-tremola-el-cos.html

Un petó, tot rodó

UN PETÓ... UN BÉS (II)

Un petó, tot rodó.
Un bes, que ja no hi és.
Un desig, que mai fuig.
Un foc, com jo sóc.
Un estel, color mel.
Un record, molt més fort.
Un present, que se sent.
Un instant, retornant.
Conta’m com és aquest bes
que ja no hi és,
recorda’m aquest desig
que mai em fuig,
diguem on guardes aquest record
que és tant fort,
jo se cap on va el meu mirar,
més no se com és el mirar, en retornar.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/un-peto-un-bes.html

UN PETÓ... UN BES

un petó… un bes
que du el sol,
el desig
i el foc

el seu estel
encara perdura,
escampa calidesa
i un silenci ple

un bes
escrit en l’etern record
d’un instant
i que viu en el present
infinit de la memòria


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/quin-amarg-adeu.html

Té el cor color gris cendra

LA DISTÀNCIA ENS ENVOLTA (II)

Té el cor color gris cendra,
dels silencis amargants,
en tardes de solitud.
Té el cor color gris cendra,
dels mots que s’escapen
i retornen buits.
Té el cor color gris cendra,
de la vellesa de l’espera,
de les tardances de la paraula.
Té el cor color gris cendra,
de la boca de la mina
on aboca les temors
per els perduts amors
que cloent guardava dins.
Té el cor color gris cendra,
però potser si
que encara hi poden haver escletxes
que ens portin
espurnes de llum i esperança.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/la-distancia-ens-envolta.html