http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/07/degota-la-pluja-el-seu-tresor.html
La pluja del núvols s’uneix
a la dels meus ulls
la pluja degota el seu tresor
la dels meus ulls voldrien no sortir
unes amb les altres es barregen
ningú així les distingeix,
només aquell esqueixar de dins
en sap el per què
gotes que s’escolen cara avall,
plor que es nega a sortir...
i a dins buidor i llàstima,
el no-res i el desert...
a fora... rierols ofegats,
vores de llot...
sí, degota la pluja
un gran tresor...
fa el seu viatge...
ve a trobar-me
La pluja de fóra és bona, alimenta les plantes, els rierols secs d'ara l'estiu.
ResponEliminaAquella dels ulls no sempre és de bon gust, però és millor que plogui a què l'aigua quedi oprimida, doncs després de la pluja sempre hi ha certa calma, és com si l'aigua que marxa es portés amb ella una part dels problemes, del sentiment amarg, de la càrrega que t'acompanya.
Petons
Les perles de l'ànima, són símbol del tot, no de no res.
ResponEliminaEls diamants en brut, d'un cor sencer, d'una terra ferma i fèrtil.
Un bes ben gran Maria. Cuida't.