RETROBANT-ME

deia el poeta:
‘caminante no hay camino se hace camino al andar’

les passes dels meus peus
saben bé la inèrcia d’aquest trepitjar
neixen tot seguint el cercle...

al matí la llum de l’albada es desperta
i du amb ella l’espurna d’una esperança:
... potser avui sigui distint

el jorn porta en sí el neguit i les presses
de vegades tant atapeïdes que no em deixa ni descobrir
el món que també desperta en aquest meu camí

a la fi...
recorregut repetit
passes ordenades
en la xarxa dels nostres afers
i a poc a poc
sense adornar-nos
la llum retorna al seu cau
per amagar-se silenciosament

es el capvespre qui ens ofereix l’abraçada
amb la mudesa de la nit
cova d’angúnies
o llac de somnis
tant se val...
si es per retrobar-me a mi

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/camines-camins-mil-cops-caminats.html



*

Pluja de versos

NO BUSCO, NO CERCO (II)

Pluja de versos
entre els dits cauen
sense quedar-s’hi,
la negra tinta desdibuixa
el contorn dels dits
i cava solcs de temps
entre la pell,
s’escapa el so
de les paraules
i perden força més enllà
de la teva mà.
Em dius
que no cerques bells mots
entre les meves línies
ni tant sols si els trobes,
si el ressò que rellisca
en silencis de crits
t’angoixa
com ho fa la soledat
del temps mut
entre mot i mot.
Escolto el vent llegint
i em porta record
d’altres primaveres
on el cor era sa
i no duia ferides dins seu,
ara els colors
de la primavera
han canviat i són,
si més no,
m’ho semblen
més forts i cridaners.
Esclata ara una vida
que no se viure,
uns mots
que em semblen llunyans,
una veu
que s’apaga,
em porta la primavera records
de patiment,
d’absències,
de fugides,
de mortalla blanca
que també m’enlluerna els ulls.
Et cerco i m’apropo a palpentes
en la foscor
dels desconeguts instants
i cerco el camí més ràpid
que m’apropi
a la teva mà estesa,
tant lluny
i tant a prop,
tan forta, ...

NO BUSCO, NO CERCO

no busco, no cerco
bells mots
que no m’arriben
que no han nascut
sota la llum del meu sol

s’engalanen de tenebres
i es vesteixen d’ombres
emeten paraules sense pes
sense color
... el seu so fereix
el seu ressò rellisca
en un silenci de crits

deixa que el vent llegeixi
els teus poemes
et durà el record
d’un temps de primavera

deixa que la pluja
renti l’horitzó desdibuixat
que el matí de qualsevol demà
enlluerni de nou
els teus ulls
els meus ulls
...
la mà segueix estesa
cercant la teva...


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/no-em-busquis.html

Sona la campana al toc de fugida

IMMIGRANTS(II)

Sona la campana al toc de fugida,
em crida la seva veu seca i dura,
tocant l’aire, sons de marxa,
marcant el camí.
Migraré dels meus camps
seguint la teva veu,
m’endinsaré en lo desconegut,
fins i tot en lo inert,
més enllà de la foscor
i els temors que m’envolten.
Em taparé amb abric d’enyor,
per cobrir la fred d’un cor dolgut,
faré el viatge malgrat els adéus amics
de la vall que deix enrere,
et cercaré per terres estranyes,
amb sons distants,
amb llum discretes,
esperant en qualsevol racó,
trobar la petjada
del teu cos en la boira,
en la mar,
en el solc llaurat
de la terra feta dona,
verge fecunda,
trencaré el calendari
dia a dia per trobar-te
un dimarts qualsevol,
en un lloc distant,
en un voral indeterminat,
quan el sol comenci a davallar,
per dur-nos qui sap si...
a compartir la nit
entre mots i petons,
entre carícies i silencis,
i... potser
si s’haurà acabat la migració,
molls de pluja,
plens de rosada,
potser per sempre junts.

IMMIGRANTS

AMAGADES (III)

volen com immigrants
a terres
desconegudes
estranyes
lluny d’aquells cors
que els fecundaren

qui sap si allí s’ompliran
de nostàlgies i d’enyors
de fred i d’indigència

... prenen el vol
i els núvols
deixen caure una suau pluja
alleugerint el seu viatge
... és el darrer dol
que els acompanya

sé però... que malgrat els adéus
resta una empremta
una flaire
un alè...
en qualsevol racó
en qualsevol instant
en el més petit gest
el seu rastre s’entrellaça
en l’ahir dels nostres dies

Cada pedra del mur

AMAGADES (II)

Cada pedra del mur
és un armari
on guardo penyora
de mots que voleiaren
en un passat
ja massa lluny,
petjades en un camí
fet de grans de sorra,
on cadascun
guarda la imatge
de les lletres
amb que vestí
en aquell temps
el meus sentiments
i llegir-los de nou
en tornar la vista enrere
a la llum de qualsevol
posta de sol.
Ara lleven el vol
com migratoris ocells
els pensaments vells,
d’amors dolguts,
d’amors perduts...

AMAGADES

amagades sota un mur de pedres
cosides a bocins de terra
o tant sols deixades pel camí

amagar vols les paraules
... i un lleuger ressò s’estén

temoroses pugen
escalen el pas
sense saber que els espera
un desert d’oblit

traïció de la pobresa
de la senzillesa dels mots
d’aquell suau ventijol
que tant tendrament palpità a dins

deixa que segueixin a prop
recorda aquells batecs fidels
que des de sempre
vestiren la nuesa de tot sentir

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/11/he-amagat-sota-un-mur-de-pedra.html

I si cada silenci

MUR (II)

I si cada silenci
fos una pedra
d’aquest teu mur?
I si el meus petits mots,
trobessin forat
entre les escletxes minerals?
I si arraulits
esperen pacients
el brunzit d’un vent per encetar el camí?
I si veuen un camí
que no és el seu?
Que ja mai no serà de nou, com el nostre?
I si es creuen els destins
i no s’entenen mots i paraules,
quedant només el pes silent de moltes absències?
I si deixem
que a la fi es trobin
les lletres escampades pels nostres cors?

MUR

de sobte les paraules perden les lletres
de sobte els seus sons van callant
topen amb el mur que no les escolta
... el camí es endavant
però les passes retrocedeixen

les paraules neixen constantment
enllacen versos sortits del mes endins
i en l’alè dels dies cauen
un rere l’altre sense sentit

mur infranquejable
on topen les paraules
on els sons sonen muts

Rodola perdent la vida

FONDÀRIA (II)

Rodola perdent la vida
ben avall cau
en un ball sense fi
deixant petits pessics
pel camí
cobrint minerals contra l’oblit.
A cada cop
retrona el passat
dins un cap
cada cop més esberlat
on fuig per les escletxes,
el record.
Un darrer vol s’enceta
a l’aire el braç trencat,
obert
i el sencer ben separat,
veus en la curta volada
un llit de fastigós
fang verdós
on a la fi deixaràs
per a qui ho trobi,
a la llarga,
unes gotes de petroli.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/09/fondaria.html

FONDÀRIA

cau pendent avall
rodola sens fi
entre roques que l’esmicolen
segueix la caiguda
... engrunes sens fre
sabent que més enllà de la fondària
queda encara el buit
i tal vegada l’oblit



*

Com l’herba esmunyedissa

DINS(II)

Com l’herba esmunyedissa
que repta per la paret,
em llença lentament
el sol la seva llum,
en ve a despertar,
i amb la fresca marinada
em xiuxiueja benvolgut
amb el dolç timbre del fregar
de les cortines
quan ballant besen el vidres
oberts de la balconada.
Benvolgut,
repeteix amorosida la llum
quan m’arriba,
i em sona a comiat
la dolçor de la paraula,
i em sona a un adéu
sense ganes de ferir,
però que es clava
en la continua absència,
en les trobades caducades
que es fonen en un horitzó amarg,
on sols queda
ben endins el record,
i ben a fora la ferida.
Benvolgut,
em colpeja de nou el mot
en la seva veu estimada...



http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/07/dins.html

DINS

la llum se m’entortolliga en una abraçada
les mans llisquen el cor
amb una dolçor ja coneguda

res es mira amb la mirada
tot es un munt que se sent

res es palpa fora de mi
i tot fa festa en el meu dins

no em moc d’aquesta cadira
cap so ressona més enllà d’aquí
ni una música llunyana
ni el mes breu soroll

... es aquest moment, aquest ara
instant del meu endins
que s’eixampla i s’engrandeix
i pensa si tindrà prou lloc
perquè res surti i tot quedi
com sempre... aquí a dins



*

Prems fort el dubte

LES EMPREMPTES(II)

Prems fort el dubte
sota el peu lliure
moll de l’aigua de la platja,
amb ell, esprems el dubtes
que et fan caminar
i encetes de nou
el passeig incert,
breu de cara al vent,
al sol,
a les quotidianes inclemències
que fuetegen la cara
amb el pes de les carícies
i queden cobertes
per un tel d’amargor,
un xic agre,
un xic salobre
quan no amb regust de fel.
Però amb tot segueix caminat avant,
rostre en alt com si els cops
que li venen no fossin per a ell,
fins que aleshores abatut
per la dissort de l’empresa
cau a la vora de l’aigua viva
coronada d’escuma
com una pinta de corall blanc,
i deixa enrere
la darrera glopada d’aire
i exclama sord el finit adéu
per aquell sentiment
que l’ha colpit en vida
i la dut a la mar com llençol de mort.
Ballant els compassos d’un onatge
que el duu dansant,
ja sense importar gens
el ridícul de les giragonses.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/les-empremptes.html

LES EMPREMPTES

són les empremtes
del nostre caminar
no sempre encertat
no sempre adient
potser ni desitjades
d’altres tant breus
com un sospir

però els dies
empenyen amb força
tant atrafegats alguns
que ni tant sols
els veiem creuar
i si ens hi fixem massa
s’estiren de tal manera
que ofeguen el nostre pas

el batibull
entre unes i les altres
fan que la vida sigui
un ràpid passejar

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/06/hores.html

Pintes el meu retrat

TENS (II)

Pintes el meu retrat
amb pinzells fins i foscos,
com si la coneixença
que tens de mi fos clara
com el mirall que tinc davant.
Potser la teva mancança
m’ha marcat el rostre
i el foc del patiment
m’ha endurit la pell.
Però tu que em saps enamorat
endevines els colors de nit i mar,
de foc i silenci,
arrossegant ferides
que mai curaran petons absents
ni versos desfets.
Tant sols m’acompanya
el cant repetitiu de cigales i grills
en les nits fresques d’un estiu
cada cop més angoixant.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/tens.html

TENS

té el teu rostre
les empremtes del camí
llum i nit
ferides marcades
senyals gravats
amb el lent foc
pel patiment

té la teva mirada
la bellesa trista
de blau i negre
de mar i infern
de llum i tenebres
que tant em dol

l’ànima malmesa tens
i el cor encès
de tant d’amor
com tens a dins



*

El meu no és un somni corrent

INVISIBLE (II)

El meu no és un somni corrent,
és el nostre somni,
un somni fet de retalls,
on cada un guarda quelcom
que has deixat:
un petó a l’espatlla,
una mirada que fita
entre cortinatges,
el flaire de la pell nua tota neta,
la petjada en la sorra molla,
uns cabells al aire, ...
Tots ells cosits amb fil de sang,
batejant per sobre la lluna de cada nit
els colors roig i argentat.
El meu no és un somni corrent,
és una vida amb tu.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/invisible.html

No em diguis que moren

SOMNIS(II)

No em diguis que moren
tots els somnis,
no tots,
no tots els somnis...
Quan els somnis
es fonen en el temps,
quan el camí es fa
de branques trencades,
quan es trenquen els branquillons
pel pes dels passos perduts,
quan tots els entrebancs volen obrir-los
a la quotidiana realitat,
els somnis es mostren més forts,
i vius per vestir-los amb els colors
que pinten els dits sobre la teva pell,
llavors,
la flaire olorosa farà nostra
l’essència eterna dels somnis.
No em diguis que moren
tots els somnis,
no tots, no tots els somnis...
No mentre et noti a la vora
i compartim somriures,
rialles i petons a flor de llavis.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/05/somnis.html

INVISIBLE

el teu somni
és l’únic cert d’aquesta realitat
reflex on m’emmirallo
on lentament o de sobte
esgarrapo una imatge
perquè se m’acosti
se’m faci propera
se’m faci realitat

i sé que segueix
la realitat invisible
segueix el somni...

existència paral•lela
que camina
els passos dels dies



Fotografia: www.galeriaballester.com/galeria-grandes.html