són les empremtes
del nostre caminar
no sempre encertat
no sempre adient
potser ni desitjades
d’altres tant breus
com un sospir
però els dies
empenyen amb força
tant atrafegats alguns
que ni tant sols
els veiem creuar
i si ens hi fixem massa
s’estiren de tal manera
que ofeguen el nostre pas
el batibull
entre unes i les altres
fan que la vida sigui
un ràpid passejar
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/06/hores.html
Ets tu, vida, la que em prens, traïdora, la joventut?
ResponEliminala que em durà a la mort a canvi d’un temps finit?
ets tu, tan bella i encisadora, qui m’entregarà al pitjor botxí?
ets tu, còmplice del temps, qui convertirà el que he viscut
en petjades gravades en un rellotge de sorra diminut
col.leccionat amb d’altres en el trist llindar del oblit?
Diga’m vida, preciosa, estimada, diga´m que no és així.
Que les teves empremtes tinguin un millor destí.
Petons