(EL PES DE LA PARAULA)
Cal que la nit sigui fosca,
cal que tingui obscuritat,
el sol descansa,
tenim la lluna
que vigila els nostres somnis...
no és trista la nit,
és acollidora del nostre sentir,
reflecteix allò que dins nostre s’acull
és el moment de la solitud,
de les nostàlgies,
de les melangies,
dels anhels,
dels somnis,
dels desitjos...
de tot el que tenim guardat dins,
tan endins
que sembla que només la nit
pugui entendre-ho,
acollir-ho,
acceptar-ho
i cal escoltar bé aquest parlar,
cal sentir aquest xiuxiueig
del fons de l’ànima,
donar temps a aquests glacials
perquè es desfacin,
que lentament desgelin
amb l’escalf del cor.
La nit no és fosca,
és l’abraçada d’un silenci...
un silenci que cal omplir...
omplir-lo de sentir.
Un poema bonic. Cal que es desfacin moltes coses, que es desgelin moltíssimes coses dins nostre, dins dels altres... Una abraçada.
ResponEliminaLa nit sempre ens acompanya, en els nostres somnis, sempre ens desa en els seus braços, per acaronar-nos...
ResponEliminaUn bellíssim poema, Maria, com sempre.
Un petonet ben fort!!!