Em sent sol aquesta nit,
ni la lluna que ja t’he anomenat
amb la seva magnífica presència
m’inflama un buf de companyia.
Aquella que en altres versos
era la confident silent
de sentiments solitaris,
d’anhels que esperen
veure la llum,
el marbre base
de tants estels enganxats
en plafons pintats de negre
fora dels portells
de balcons reals i imaginaris
els quals són ara
desconxats caiguts
de parets caducats
de pretèrits cors enamorats,
ja no m’acompanya
en les angoixes i quimeres
que ni em desperten
ni em deixen dormir.
Em sent sol aquesta nit,
i tant sols la desdibuixaria
la presència d’aquest teus llavis
apropant-se a dir-me
amb un petó un silents comiat tal com:
“descansa estimat
que aviat retornaré
a embolcallar-me als teus braços”.
Mira noi, o noia (no ho sé), és un poema preciós, francament. L'estil, hem recorda francament, a l'estil que he utilitzat, o he tingut, durant molt temps, estil o gènere (o com dimonis li diguin) que jo trobo preciós, i veritable... Perquè a vegades els aires de modernitat, porten quelcoms que sincerament, no són res més que paraules alienades. Però bé, no és dolent, contaminar-se, de noves formes d'entendre la poesia (tal i com faig jo ara).
ResponEliminaApa, una abraçada, i records a la Maria!
Quan la soledat ens invaeix res pot ser com altres vegades veiem, doncs allò que era blanc ara es torna negre i no pensem ni que el gris pugui existir...
ResponEliminaQuan els sentiments de dolor ens poseeixen deixem de ser nosaltres per passar a ser aquell esser amagat ple de ràbia i de tristesa que en les seves penes es remou
Però no podem esperar que uns llavis ens allunyin de la soledat, que un peto ens retorni la companyia, que uns braços ens duguin de nou a la vida, doncs hem de ser tan sols nosaltres que treiem les forces d'on poguem per dir-nos que el cami continua i que de nosaltres depèn viure'l entre llàgrimes o gaudri-lo entre somriures...
Mols petonets