Com una ombra cosida als peus

 Un mirall ens miralla (II)

Com una ombra cosida als peus,

reflex en un mirall d’aigua.

Com l’ombra retallada entre els núvols,

escales de polsims per pujar al cel.

Com la mirada posada

en l’espatlla retallada

pel contrallum de la porta en obrir-se.

Com les paraules que retornen

en una conversa agònica entre sospirs.

Com la il·lusió que creix fins l’infinit

poc abans d’esclatar semblant un globus pansit.

Com els versos que surten ensopegant

entre els llavis fins arribar al seu destí.

Com el cor que no para bategar,

esperant de nou la sortida del sol,

per veure l’ombra.

Esperant la tempesta,

per veure els núvols.

Esperant veure’t passar,

per veure’t l’esquena tibant.

Esperant el so de la teva veu,

per sentir les paraules volar.

Esperant fer plans,

per veure com creix la il·lusió.

Esperar llegir poemes,

per escoltar el teus versos.

Esperar que arribis a la vora

per no deixa de bategar...

i viure al teu voltant.