La vida que passa (II)
Una
mà que rere el tel
d'un
negre cel
acarona
suau el teu estel.
I
torna silent
el
vell record
del
teu alè
al
meu clatell.
Un
bes que deix un tel
damunt
la bruna pell.
Una
vida
que
es deslliga
entre
els dits
d'aquella
mà
que
rere el tel
d'un
negre cel
acarona
suau
el
teu estel.
I
cada instant
d'aquesta
vida
deslligada,
com
un cant,
segueix
la crida
esquinçada,
que
et demana
nous
mots,
nous
petons
fets
paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...