Àncores (II)
I
tot i així cada mot
em
du un record,
i
amb cada record
una
absència,
i
aquesta a la fi,
qui
sap si...
a
un oblit,
una
fossa negra
que
abans era verd marí.
Embolcallo,
amb
paraules trossos
d’ànima
ferits,
amb
mots llegits
en
veu alta,
desfaig
els silencis
que
m’has dut,
amb
versos et parlo
com
si fossis aquí,
amb
poemes etiqueto
una
vida,
que
es va aturar ahir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...