Et regalimen llàgrimes entonades

DE LES LLÀGRIMES II (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/de-les-llagrimes-ii.html

Et regalimen llàgrimes entonades
amb el dolor del cor.
Cada gota és la nota d’un cant
que em trenca de dolor.
Tot i silents regalimen
fuses i semifuses amb la pell.
El so del dolor tot i callat és terrible,
i em trenca l’ànima.
S’emmudeix el singlot
que acompanya la pluja salada galtes avall.
Submises amb la tristor,
cauen entollant-se en un terra humit.
Ofegant-se entre cadascuna d’elles
la darrera que cau des de dalt

Com un flautista

Com un flautista
que les embruixa,
em segueixen les fulles
amb cant de vent.
Revolen entre cames
com ocells de ventafocs,
juguen a deixar-se agafar,
són els darrers jocs
que poden jugar.
Cauen com pluja
de somni de contes
i em pinten somriures
quan et cobreixen.
Són fulles,
només són fulles.
Fulles que enterren
anhels de tardor,
que preparen pels freds
d’un hivern amb colors
de llar i de foc.
Crits d’infants,
que entonen cançons,
s’acaba la tardor,
s’apropa el Nadal.

DE LES LLÀGRIMES II

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/11/de-les-llagrimes.html


llàgrimes que són paraules
que sense parlar parlen

llàgrimes d’impotència
de mans lligades i de cor ple...
ple d’il•lusions que només seran somnis
demàs que quedaran en el demà
absències que seran buidor
i embolcallant la tristor,
el buit i el silenci...

... llàgrimes
callades,
submises;
entristides...

llàgrimes...
com aigua d’un riu
que se’n du l’ofec



*

I cada mot

...S'OMPLEN ELS FULLS (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/somplen-els-fulls.html

I cada mot
com en un jeroglífic antic
em duu el record
de temps de ma infantesa.
D’una infantesa de nen
i d’una infantesa d’home
que amb tu ho va aprendre tot.
I amb cada mot,
em venia la imatge
d’un sentiment,
d’un instant,
d’un flaire,
d’una pell.
La imatge
de l’amor l’instant d’olorar
la teva pell neta,
amb l’olor fresca
de matinada
i d'herbes seques
amagades
sota la roba a l’armari.
I cada mot
so retornat amb la teva veu,
rellegint els versos que t’escric.
Asseguts a la vora de la llar,
escalfant la tardor
que incerta ens visita,
deixant a la porta
la catifa multicolor
regal d’arbres caducs.
I cada mot
un silenci
entre petons i carícies
sota la manta
que un hivern
ens varem regalar.

... S'OMPLEN ELS FULLS

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/rasca-cansada.html

... i els fulls s’omplen
de paraules plenes,
la tinta dibuixa
allò que el cor amaga
i tot plegat és un no res,
un intent de lliurar angoixes
tot esborronant papers i quartilles
gastant un temps
que li sobra...
un temps
que no sap que fer-ne d’ell
... i és que els dies marxaren
darrera un cor il•lusionat...
volent atrapar papallones
viatjar per l’arc de Sant Martí
correr amb el vent
o dormir amb les ones
i ara...
que el cos ja no el segueix
que les forces l’abandonen...
que la grisor s’ha instaurat,
tant sols li queda
buidar la càrrega feixuga
que l’oprimeix...
i assegut en la tardor
buida ànsies i anhels
damunt un paper qualsevol...

Comiat d’una vida

NO HI HA CONDEMNA (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/no-hi-ha-condemna.html

Comiat d’una vida
no viscuda,
d’una mirada
que no m’ha vist,
d’una carícia
que no m’ha fet,
d’un petó
que no m’ha donat.
Escriure en cargols
de terra els aspres mots
que m’han dut
fins aquí,
soledat,
erma,
fredor,
però amb la força
d’aquell instant
espero que germini
la poca esperança
que em queda.
Potser aleshores
aquells cargols
siguin com cavallons
plens de fruits,
i aquell instant
haurà tingut sentit.

NO HI HA CONDEMNA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/es-creuen.html

no hi ha condemna
perquè sigui un comiat,
hi ha instant viscut,
mirada creuada,
ànima trobada,
és un instant d’encontre
que la vida ens ha ofert
potser mai més el recordarem,
potser mai més hi pensarem,
però en l’espai del temps
aquest instant
haurà tingut vida
i la vida
tant sols amb vida té sentit

És en el silenci on t’aprenc

ESCOLTANT LA VIDA(II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/escoltant-la-vida.html

És en el silenci on t’aprenc,
on veig com un estel fugaç
el teu camí en el meu cel.
És en el silenci on t’aprenc,
on es dóna forma aquest amor
que t’ofereixo mancat de temor,
com un infant.
És en el silenci on t’aprenc,
on la geografia del teu cos
és la meva assignatura predilecta
i més difícil d’estudiar.
És en el silenci on t’aprenc,
on m’ensenyes a comptar petons
que es donen
i petons que són donats,
a descartar els que s’esperen
i mai arribaran.
És en el silenci on t’aprenc,
on llegeixo els mots
que els teus ulls em dicten
i em fan copiar eternament:
t’estimo, t’estimo, t’estimo,
i on a cada dia acabat,
em corregeixes afegint
en abraçades de mil colors:
molt, molt, molt...
És en el silenci on t’aprenc,
en un magisteri interminable
delitós de nous coneixements.

Plena d’instants retallats

LA VIDA PER UN INSTANT (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/una-vida-per-un-instant.html

Plena d’instants retallats,
tinc la vida feta puzle,
sobre el marbre
de la darrera taula,
instants que foren vida
i ara plans em retornen
a glopades cada vegada
que en lligo quatre.
Voleien entre retalls passats
records que els lliguen,
sutures de ferides obertes
que ja no es tancaran.
Petons que escalfen
molsudes galtes
d’un abans que ja no és,
parpelles caient
al compàs continu
dels moviments involuntaris
que ressegueixen
cada glopada de nous instants.
No s’escapa la vida en un flash
i s’esgolen tots els instants
davant nostre,
la vida et porta ventades noves
a cada instant
i s’enduu aquells retalls febles,
com gotes de pluja
fina i constant.
La vida s’emporta els instants,
i generosa,
si vol et deixa els records,
que potser també estan corcats.

Si el silenci

EL SILENCI ENS REDIMIRÀ (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/el-silenci-ens-redimira.html

Si el silenci
s’acompanya
d’un tendre camí
per la teva pell,
mentre dorms,
que aleshores
tot ho perdones.
Si el silenci
s’acompanya
d’un vol de petons
de nit d’estiu,
quan t’ofereixes
tota sense esperar res.
Si el silenci
s’acompanya
d’un entrecreuar de dits
entre les nostres mans,
passejant sota
un bosc de ribera a la tardor,
el moment que prems
el teu cos al meu.
Si el silenci
s’acompanya
d’un joc de mirades
clares i rialles fresques,
a la vora d’un finestral
mirant la mar per primavera,
fins que el sol es pongui.
Esperaré amb delit
les fredes hores
d’un hivern llarg i solitari,
perquè al menys tindre
aquest bagatge per recordar.
I, si aquests records,
són paraules
que de nou cada matí
comparteixo amb tu,
encara que fetes silenci,
sempre els ulls et podran dir,
t’estimo,
tants cops com les parpelles
dansin el ball de les pestanyes
sobre una pista de llàgrimes senils.

Mai quan el pinzell

VERS L'ALBA DE CADA MATÍ (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/vers-lalba-de-cada-mati.html

Mai quan el pinzell
enceta un dia carregat
del teu color,
mai quan l’ocell calla
per escoltar la teva cançó,
puc jo en la meva desmesura
posar-hi cap objecció.
Mai pot haver-hi condemna
amb la meva posició.
Oblidant-te de l’oblit,
recordo cada petó
que t’he collit,
més pesen sens dubte
els que vaig
entre branques de porcellana
deixar en penyora
d’un amor
que no vaig saber guanyar.
Mai pot haver condemna,
si el condemnat no sóc jo.

ESCOLTANT LA VIDA

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/solo-escucho-el-silencio.html

… és en el silenci on et trobo

no és mudesa de sorolls
no és sordesa dels afores
és en la quietud de dins
allà... en el fons de mi mateixa
entre el batec i els camins de l’alè
on els pensaments no arriben
on els desitjos són desconeguts
on els anhels encara s’han d’escriure
on els instants són per estrenar

és en aquest més profund endins
allà on habita l’ànima...
bressol de vida
hostatge de l’eterna infantesa
on puc escoltar la vida
en estat naixent

Ja no retorna

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/ronca-es-la-teva-veu.html
RONCA ES LA TEVA VEU (II)

Ja no retorna
el so de la meva veu
ni les parets
de la casa buida,
ni les muntanyes
cansades d’escoltar-me.
Ja no és ronca
la veu que et crida,
ni surt el so
de dins meu.
Ara és la follia
qui dibuixa
entre gargots
el paradís perdut,
entre cants de sirena
que vaig voler escoltar.
Vull tornar a fer el camí
tants cops com sigui
per poder-te convèncer
que el passat
és tant mort
com aquell jo
que fou mentre
s’assecaren
els nostres dies
a les teves mans,
esperant un seny
que em va venir
molt més tard.

UNA VIDA PER UN INSTANT

Óleo de JULIO PASTOR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/un-instant-et-trenca-la-vida.html

tot hi cap en un instant
i cap instant pot contenir-ho tot

la vida és un rosari de moments
viscuts, anhelats, desitjats,
patits, soferts, plorats, riguts
fins i tot els buscats amb desfici

molts d’ells són tan sols
l’estora que ens guia als cims

amb el temps,
després d’haver caminat
uns quants indrets,
mirem enrere
o potser només
posant la ma a la butxaca
dels records...
i ...
retornen els instants
que donen sentit,
calor i color
als nostres dies

Vull ser el bol

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/deixat-estimar.html

Deixa't estimar (II)

Vull ser el bol
que reculli
cada gota d’amor
que brolli del teu cor.
Vull ser el mocador
que reculli
les gotes lliurades
galtes avall
des dels teus ulls.
Vull ser el paravent
que suporti
les bufades del destí.
Vull ser el punt final
dels teus petons.
Vull rebre
tot aquest amor
que vols oferir-me,
mentre dormo
i mentre estic despert.
Vull ser la força
que et faci escriure
més poemes.
Vull ser el vidre
que et separa
del fred matí
d’aquesta tardor.
Vull compartir
amb tu la manta
que la vida ens ofereix
per seguir endavant
i respirar cada dia
a prop teu.

Em passares pel mig

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/et-digue-adeu.html

Et digué adéu (II)

Em passares pel mig
com si fos de fum,
com si la boira
que puja del riu
i s’enlaira sobre el cim
de la muntanya,
fos el meu cos desfent-se
sota el primers rajos
d’un tebi sol de tardor.
Vas fer de nou el camí
ara sense mi,
potser només
amb la maleta petita
dels records duts
com una motxilla
a costes en el nou dia.
Ho vas fer com si allò
no anés amb nosaltres
com si només m’haguessis
preguntat el camí de l’estació
per allunyar-te d’un poble
on eres forastera.
Es va acabar
la història més bonica,
quasi sense començar,
hi havia massa coses
on no es volia renunciar.
Dos retrats quedaran marcats
en el record,
el teu tacte,
la teva olor,
i un desfici...
que ja mai tornaràs.

Si fos per tu

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/si-fos-per-tu.html

Si per tu fos (II)

Si fos per tu,
el meu pit seria el mur
on descansaria
la teva espatlla esperant
el fi d’un dia esgotador.
Si fos per tu,
els meus ulls serien el mirall
on reflectir-se eternament.
Si fos per tu,
el meu cor seria la bomba
que inflaria els teus somnis.
Si fos per tu,
cadascuna de les parts
del meu ésser
tindria en tu una utilitat
o una raó de ser.
Si fos per tu,
el verb estimar seria un verb
eternament conjugat.
Si fos per tu,
el meu cos no hauria envellit
i tindria la força
de la teva joventut.
Si fos per tu, el meu...
Però no pots aturar
la força de la natura,
ni dur un riu
fins el seu naixement,
m’assec doncs a la punta
d’un banc a prendre el sol,
cada cop més tebi,
cada cop més fred.
Si fos per tu,
el meu cor bategaria
sempre al teu costat.

EL SILENCI ENS REDIMIRÀ

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/entona-la-meva-veu.html

i el silenci ens redimirà
de tot el passat,
de tot el que ens dol...
el silenci ens dóna
la quietud dels dies...

cal donar espai al temps,
mudesa al silenci,
cal que el vent s’endugui
el color gris del desdeny
cal...
que s’obri la llum en la foscor
i la fredor s’allunyi de la cantonada
que l’absència sigui buida
per omplir-se de nou

cal que...
el silenci ens redimeix de l’ahir

VERS L'ALBA DE CADA MATÍ

Hacia una luz - FRANCISCO TRIGUEROS

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/ser-contigo-la-luz-del-futuro.html

mai pot haver-hi condemna
quan el dia neix
i la llum de l’alba
s’estrena a l’horitzó,
quan el silenci
és el més bell so
del matí que s’estrena

mai hi pot haver condemna
quan el teu cos i el meu
n’és un tan sols

no podria condemnar
un somni que somnia amb els meus
ni tan sols l’ombra
que vol ser la meva ombra

jo m’estimaria més
que les nostres ombres
en fossin tant sols una
i caminar tots dos
-somniant o desperts-
vers l’alba de cada matí

RONCA ÉS LA TEVA VEU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/es-una-veu-ronca.html

ronca,
ronca és la teva veu
aspre el seu so

tantes vegades l’he cercada
com tantes altres no l’he sentit

ara és ronca
i ja no l’escolto
no la vull ni sentir...
per molt que aquesta veu digui
ja aquells dies no hi són,
dies on la meva follia
buscava arreu el seu dir

ronca,
ronca és la teva veu
ronca de tant cridar,
ara crida en el desert
dels meus dies
que s’assecaren de tant esperar

DEIXA'T ESTIMAR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/amb-els-ulls-tancats.html

deixa’t estimar
que el meu voler
m’omple els instants

deixa’t estimar
encara que sigui
amb els ulls clucs
encara que sigui
el desmai d’ona abatuda

quan dorms
els somnis són possibles
la nit és llum de migdia
les meves mans rierols
que cerquen el teu cos

deixa’m estimar-te
mentre dorms

ET DIGUÉ ADÉU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/ara-que-el-mar.html

et digué adéu
allunyant-me de tu,
et digué adéu
perquè trobessis el teu camí,
ara puc dir-te que
els camins s’allunyaven,
ara puc contar-te
com el mar
em cridava horitzó enllà

busca la terra endins,
camina per camps,
boscos i muntanyes,
cerca si vols la terra erma,
la terra seca,
el meu cor serà amb tu,
el meu pensament
mai s’ha allunya’t del teu,
el destí se’ns fonia...
rebel•lar-nos contra ell
hagués estat endinsar-nos
en la foscor,
en la buidor
en dies de grisor

adéu, estimat...
més enllà de l’horitzó
on cel i mar s’uneixen
ens tornarem a trobar

SI FOS PER TU

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/com-si-laire.html


si fos per tu
es que series el meu batec
el meu jo,
allò de més endins,
que és l’únic
que sempre amb mi serà,

però...
potser sí que sempre t’he esperat,
potser sí que no et sé
potser no m’he adonat
i es que el meu sentir
n’aprèn del que estimo,
el meu estimar neix d’un batec
un batec que ve i va...
de vegades s’atura...
d’altres se’n va
com aquest aire
que de tant en tant esgarrapo
volen aturar-lo,
i segueix cel enllà

Pinto un instant

El temps s'acaba (II)

Pinto un instant
d’un color
i el següent d’un altre,
mai repetiré
entre l’infinitats
d’instants els colors
del meu arc.
Sembla que la dansa repeteix
els passos
quan la música
repeteix el so,
i el rèbol del ball
giravolta
en un tomballí continu.
Juga la vida
un ball d’hores
que sembla
no acabar-se mai,
mentre gira
per darrer cop
aquell rellotge
de sorra
que la fosca alegre
et recorda
que s’acaba
el teu temps.
Són les darreres petjades
petons deixats a l’aire
del devenir
que cauen flonjos
en un compàs sempitern,
mai caduc.

EL TEMPS S'ACABA

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/09/juga-la-vida.html

el temps s’acaba
i un nou temps comença,
és l’etern rodar dels dies,
l’infinit caminar de les hores

la vida balla un ball
on els passos es repeteixen
amb un inacabable compàs...

la música sona,
els aguts i els greus s’alternen
mentre les nostres forces
es van esgotant...

juga la vida
un ball d’hores continu
que no sabem com aturar