I jo no puc fugir del mirall

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

             EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada

Ara que et se lluny

TANCO ELS ULLS (II)

Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.

TANCO ELS ULLS

Fotografia: Alexandra Sandu

tanco els ulls

per ser tan sols pensament
l’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop

que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri

tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim

Llisca càlida

Breu I

Llisca càlida
la darrera gota,
mentre pinta de vermell
la blanca pell,
després el baf
sobre el vidre fred
s’esvaeix
com la jove vida
que ja no existeix.

Pintat amb un color vell

lo vivido,
lo que atrás queda...
ya nunca cambia (II)

Pintat amb un color vell
queda el record
de molts ahirs
que ja no tornaran.
Immaculats retrats,
insignes imatges fermes
en el seu posat,
inertes.
Miro enrere
i veig tant colors desdibuixats,
que em trontolla lo gris,
del blanc i negre
del teu retrat.
Tu ets,
jo sóc,
en un passat difós,
records de mots,
petons,
pell acaronada
sota plugim de tardor,
un paisatge inventat,
una tardor gris,
un hivern nevat,
un silenci oblidat,
un record pretèrit fumejat.
Tan sols queda el viscut callat.

Avui que la tardor

INSTANT 1 (II)

Avui que la tardor
m’ha vestit de gris
tot el que m’envolta
i li ha tret el so a la mar,
deixo fugir amb pas cansat
cadascun dels records
del nostre passat
i s’aboquen vers la riba
de la platja
com animalets
d’un Hamelin personal.
La mar avui,
no em vol vetllar la són
i se m’emporta arrebossant-me
de sorra freda i algues mortes.
Si la mar
no em vol acaronar
com una mare,
si la mar rebutja
el meu dolor,
si la mar m’escup a terra,
si la mar ja m’ha oblidat,
em quedaré esperant la nit,
distret,
indecís,
potser abstret,
dibuixant amb el dit
mots sense sentit,
fosc entre la mar i el cel,
una gota en aquell moll infern.

Com un brogit

PENOMBRA (II)

Com un brogit
em cauen els mots
i retronen dins d’un cap
proper a la follia.
Tancat en un silenci continu,
sabent de dolls inabastables,
que s’escolen
més enllà de desitjos
i d’absències,
que cremen
com càstigs eterns
d’un novell Prometeu.
Em destries uns sentiments
que la foscor
em fa desconeguts
i bategues per un cor malalt
que s’està molt lluny,
cada cop més cansat,
cada cop més silent,
cada cop més enamorat.
Res em queda
en la penombra,
dels teus vaticinis,
mancat i tot de l’escletxa
que m’ofereixes.
Fosca i silent penombra.

HE DE DIBUIXAR

Fotografia: José Manchado

he de dibuixar cada matí
el nou rostre sense tu
he d’engalanar la mirada
a la llum dels records
que vaguen lliurement
a l’albir de tota nit

he de pintar els colors
marcits d’absència
mentre sento la vivesa
de trobar-te
sempre a dins

la tardor m’abraça
i sento com les fulles cauen
volen allunyar una soledat
que perfuma sens pietat
l’orfandat d’aquest neguit

he de dibuixar...
cada matí

INSTANT 1

si la mar fos l’oblit
jo no seria més que un bassal

*