L’ahir té flaire de boira

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM (II)
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.
l’ahir és una matinada de rosada
on cada gota duu el teu nom,
la teva imatge,
el teu tacte,
el teu record,
la teva escalfor,
la teva veu,
tot allò que m’evoca el temps
que vam passar junts.
L’ahir és cada un dels batecs
que em mantenen viu
per poder veure
més rosades matineres.
L’ahir és cada vers
que et descriu,
és cada mot
que porta parts de tu,
cada cançó
que em retorna
un temps llunyà.
L’ahir és el peu
que em fa caminar endavant
fins allargar el passat
i escurçar el futur.
L’ahir són les pluges eixutes
i la mar que retorna eternament,
el sol que fa marxar la lluna...
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM

Fotografía: Smith Eliot

... li treus la pols a un ahir indeterminat
-QUI SAP SI-


l’ahir té sempre un nom
un temps compartit
una màgia embolcallada...
i jo em desfaig
lentament
entre els seus records

l’ahir porta el teu nom
un nom que ara callo
com sempre he fet

he de callar el crit
que des de molt a dins
s’arrela
i emmudeixo els seus sons
les boniques lletres que juntes
et diuen
i em parlen de tu

no hi ha pols
ni boira
ni tampoc temps que esborri
aquell ahir
-teu i meu-
espurna en el temps
pluja d’avui

Aquell instant fugisser de la memòria

MIRALL (II)

Aquell instant fugisser de la memòria,
com un retrat d’un ahir molt llunyà,
com un record en sèpia
que es va desdibuixant
pel pas impertorbable d’un temps
que m’escridassa de ben a prop
la meva mortalitat.
Cerco en el mirall
la meitat del retrat que hi falta,
i que el miratge dels ulls
fa aparèixer intermitentment
com flaixos enlluernadors
que m’humitegen de llàgrimes
les galtes revellides.
Qui sap si en un altre lloc,
presonera dels mateixos records,
mires a hores d’ara un espill qualsevol
i li treus la pols a un ahir indeterminat
que vam compartir.

MIRALL

I jo no puc fugir del mirall

que em retorna

-QUI SAP SI-

és un mirall
que m’embolcalla
que m’assetja
que em fa esclava
i captiva de la imatge
que no es veu

m’emmiralla
la dolçor de l’ahir
la penombra de l’avui
i la pluja d’un batec
que va humitejant
cada pensament
que a tu m’apropa

no puc fugir del mirall
com no puc fugir
d’aquest instant...

I jo no puc fugir del mirall

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

             EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada

Ara que et se lluny

TANCO ELS ULLS (II)

Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.

TANCO ELS ULLS

Fotografia: Alexandra Sandu

tanco els ulls

per ser tan sols pensament
l’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop

que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri

tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim

Llisca càlida

Breu I

Llisca càlida
la darrera gota,
mentre pinta de vermell
la blanca pell,
després el baf
sobre el vidre fred
s’esvaeix
com la jove vida
que ja no existeix.

Pintat amb un color vell

lo vivido,
lo que atrás queda...
ya nunca cambia (II)

Pintat amb un color vell
queda el record
de molts ahirs
que ja no tornaran.
Immaculats retrats,
insignes imatges fermes
en el seu posat,
inertes.
Miro enrere
i veig tant colors desdibuixats,
que em trontolla lo gris,
del blanc i negre
del teu retrat.
Tu ets,
jo sóc,
en un passat difós,
records de mots,
petons,
pell acaronada
sota plugim de tardor,
un paisatge inventat,
una tardor gris,
un hivern nevat,
un silenci oblidat,
un record pretèrit fumejat.
Tan sols queda el viscut callat.