03 de desembre 2016

Als meus versos



 No deixis que...



Als meus versos
li manquen les baules
de les teves paraules
i a les cançons
els sons de la teva veu.
Res puc deixar
quan res tinc meu,
que visc de prestat,
d’allò
que em vulguis deixar.
Aniré arreplegant
versos caiguts
i retallant els mots,
faré d’entre
els mèrits mancats,
el que puguin semblar
versos nous
que algú vulgui llegir.

NO DEIXIS QUE...


-Versaré versos-


no deixis que res sigui darrer
no deixis de versar
els instants d’ahir
amb els moments d’ara
anella’ls amb les teves mans
i vesteix-los amb mirades
d’avui...
que cada gest
enceti un apropament
on la teva presència
sigui el doll
d’una font inesgotable
de dies que caminen junts

no deixis que el truc
caigui en l’oblit
no deixis...
de ser...
un vers que cerca
el seu poema...



Safe Creative
#1611299945355

02 de desembre 2016

Versaré versos

Versa els versos(II)


Versaré versos
que la teva pell m’oferirà,
amb color d’escuma
i gust salobre
amb recepta de sorra,
per poder-nos arrebossar.
Versaré versos
que la teva veu
m’hagi entonat,
amb tacte de seda
i agulles d’argent
per filar fils d’or.
Versaré versos
que l’oïda
mai hagi sentit,
amb tons salvatges
i silencis tendres,
cançons oblidades
d’antics comiats.
Versaré versos
en sortir dels teus llavis,
i versaré el darrer vers
del darrer bes...
quan de nou truqui...

01 de desembre 2016

VERSA ELS VERSOS


-trucaré de nou-

quan truquis de nou...

versa els versos
amb el suau so de les ones
que llustren la sorra
quan esmades arriben
al seu destí
després de bategar
el mar de les nostàlgies

versa els versos
com si mai haguessis marxat
que sigui només l’espai
d’una nota de silenci
... l’eternitat
d’uns instants perduts

que els teus versos
siguin el bes
la dolça carícia
el so nou
d’una vella melodia
nascuda en el nostre ahir

versa’m... quan truquis de nou...



http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2016/11/trucare-de-nou.html


Safe Creative
#1611299942071


30 de novembre 2016

L'ahir es desfà

Letern ens espera(II)


L'ahir es desfà
amb petites espurnes
que s'escampen
per fer nous focs,
mirades dins els teus ulls,
 jocs de dits
descosint instants,
pell de cara al vent matiner,
mentre les onades
apropen el vell mariner
amb sa barca giravoltant
fora la platja,
ensenyant a aquell jove
que fou,
que encara pot jugar
amb la mar,
la vella enamorada
que no el deixarà
marxar victoriós.
Deixa enrere
el teu present,
la mirada llarga,
el pensament valent.

29 de novembre 2016

L'ETERN ENS ESPERA


-Cauen els signes-



cauen els signes
més no mor el passat
és camí caminat
melodies dansades
dies viscuts
amb pluja i sol
d’hivern i estiu

jornades aïllades són
grafies de cors silents
batecs que dia a dia
han esbossat un passat
... han escrit versos
amb l’empremta
d’un camí vers l’infinit...

deixa que els records
caiguin en la follia de l’ahir
i que l’avui estreni
un altre espai...
dibuixarem instants nous
i escriurem nous mots
guaitarem altres paisatges
i escoltarem altres rierols
... l’etern ens espera
i la música
mai s’acaba...


Safe Creative
#1611259911529

28 de novembre 2016

Com una ombra cosida als peus



 Un mirall ens miralla (II)

Com una ombra cosida als peus,
reflex en un mirall d’aigua.
Com l’ombra retallada entre els núvols,
escales de polsims per pujar al cel.
Com la mirada posada
en l’espatlla retallada
pel contrallum de la porta en obrir-se.
Com les paraules que retornen
en una conversa agònica entre sospirs.
Com la il·lusió que creix fins l’infinit
poc abans d’esclatar semblant un globus pansit.
Com els versos que surten ensopegant
entre els llavis fins arribar al seu destí.
Com el cor que no para bategar,
esperant de nou la sortida del sol,
per veure l’ombra.
Esperant la tempesta,
per veure els núvols.
Esperant veure’t passar,
per veure’t l’esquena tibant.
Esperant el so de la teva veu,
per sentir les paraules volar.
Esperant fer plans,
per veure com creix la il·lusió.
Esperar llegir poemes,
per escoltar el teus versos.
Esperar que arribis a la vora
per no deixa de bategar...
i viure al teu voltant.

27 de novembre 2016

UN MIRALL ENS MIRALLA

Et miro als ulls de nou,
i res em sona a ficció
perquè cada mot és veritat,
cada paraula llum.
I encara em pregunto:
Qui sóc jo?
...sense tu!

-una porta ens separa-



i sense tu
... qui sóc jo?

un mirall sempre ens miralla
i allà on hi ha un jo
sempre s’il·lumina la presència d’un tu

bell misteri que fa adonar-nos
del ressò que ens respon
de la distància que ens apropa
de la mirada que ens mira
i fins i tot de la soledat
que ens escolta
en aquests instants
de cada dia

les nostres paraules
són els versos entrellaçats
amb la mateixa il·lusió
del primer dia
amb la inquietud
d’un primer escrit
sentint que més enllà
de tota perfecció
s’hi amaga el batec que l’ha fet ser...



Safe Creative
#1611229879255

26 de novembre 2016

Una porta ens separa

Sóc (II)



Una porta ens separa,
flaire de tardor humida.
Rere el finestral
es veu fugir
amb pas de cargol
un sol mancat d'escalfor,
sense saber on amagar
la llum escassa
que encara guarda.
Com aquest sol
cada cop més llunyà,
són ara els batecs
que ens uneixen,
els instants flonjos
que s'escolen
al so continu
d'un rellotge repetit.
Com aquell vals
que sempre vam dir
que ballaríem,
són recurrents els mots
dels nostres versos,
i en acabar
diu sempre el mateix,
el nostre poema acabat .
Mentrestant
miro en la distància,
i et veig escriure
amb la mateixa il·lusió
que amaguem
els nostres silencis.
Et miro als ulls de nou,
i res em sona a ficció
perquè cada mot és veritat,
cada paraula llum.
I encara em pregunto:
Qui sóc jo?
...sense tu!