No sabria dir-te el lloc (II)
També
jo duc
un
camí enmig
d’una
boira blanca
i
espessa,
gairebé
com un cotó
que
es respira,
com
un tacte pretèrit
que
es desfà.
La
llum del dia m’encega
I
la foscor de les nits
m’omple
de temor.
Són
els mots,
un
descans efímer,
una
pau buscada,
un
destí trobar-los.
I
en la soledat
del
laberíntic caminar,
absent
d’altres companyies,
d’altres
sons,
només
el ressò
d’unes
passes cansades
m’acompanya
com
una repetició
que
em recorda:
encara ets viu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...