18 de novembre 2016

També jo duc



 No sabria dir-te el lloc (II)

També jo duc
un camí enmig
d’una boira blanca
i espessa,
gairebé com un cotó
que es respira,
com un tacte pretèrit
que es desfà.
La llum del dia m’encega
I la foscor de les nits
m’omple de temor.
Són els mots,
un descans efímer,
una pau buscada,
un destí trobar-los.
I en la soledat
del laberíntic caminar,
absent d’altres companyies,
d’altres sons,
només el ressò
d’unes passes cansades
m’acompanya
com una repetició
que em recorda:
encara ets viu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per les teves paraules...