Filar lletres amb els fils del pensament i poder-lo cosir en aquest teixit que són els blogs. (QUI SAP SI)
22 de desembre 2011
Ara que et se lluny
TANCO ELS ULLS (II)
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.
18 de desembre 2011
TANCO ELS ULLS
Fotografia: Alexandra Sandu
tanco els ulls
per ser tan sols pensamentl’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop
que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri
tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim
25 de novembre 2011
Llisca càlida
01 de novembre 2011
Pintat amb un color vell
lo vivido,
lo que atrás queda...
ya nunca cambia (II)
Pintat amb un color vell
queda el record
de molts ahirs
que ja no tornaran.
Immaculats retrats,
insignes imatges fermes
en el seu posat,
inertes.
Miro enrere
i veig tant colors desdibuixats,
que em trontolla lo gris,
del blanc i negre
del teu retrat.
Tu ets,
jo sóc,
en un passat difós,
records de mots,
petons,
pell acaronada
sota plugim de tardor,
un paisatge inventat,
una tardor gris,
un hivern nevat,
un silenci oblidat,
un record pretèrit fumejat.
Tan sols queda el viscut callat.
29 d’octubre 2011
Avui que la tardor
INSTANT 1 (II)
Avui que la tardor
m’ha vestit de gris
tot el que m’envolta
i li ha tret el so a la mar,
deixo fugir amb pas cansat
cadascun dels records
del nostre passat
i s’aboquen vers la riba
de la platja
com animalets
d’un Hamelin personal.
La mar avui,
no em vol vetllar la són
i se m’emporta arrebossant-me
de sorra freda i algues mortes.
Si la mar
no em vol acaronar
com una mare,
si la mar rebutja
el meu dolor,
si la mar m’escup a terra,
si la mar ja m’ha oblidat,
em quedaré esperant la nit,
distret,
indecís,
potser abstret,
dibuixant amb el dit
mots sense sentit,
fosc entre la mar i el cel,
una gota en aquell moll infern.
23 d’octubre 2011
Com un brogit
PENOMBRA (II)
Com un brogit
em cauen els mots
i retronen dins d’un cap
proper a la follia.
Tancat en un silenci continu,
sabent de dolls inabastables,
que s’escolen
més enllà de desitjos
i d’absències,
que cremen
com càstigs eterns
d’un novell Prometeu.
Em destries uns sentiments
que la foscor
em fa desconeguts
i bategues per un cor malalt
que s’està molt lluny,
cada cop més cansat,
cada cop més silent,
cada cop més enamorat.
Res em queda
en la penombra,
dels teus vaticinis,
mancat i tot de l’escletxa
que m’ofereixes.
Fosca i silent penombra.
21 d’octubre 2011
HE DE DIBUIXAR
Fotografia: José Manchado
el nou rostre sense tu
he d’engalanar la mirada
a la llum dels records
que vaguen lliurement
a l’albir de tota nit
he de pintar els colors
marcits d’absència
mentre sento la vivesa
de trobar-te
sempre a dins
la tardor m’abraça
i sento com les fulles cauen
volen allunyar una soledat
que perfuma sens pietat
l’orfandat d’aquest neguit
he de dibuixar...
cada matí
15 d’octubre 2011
14 d’agost 2011
PENOMBRA
estimar-te
es un doll inesgotable
que no es detura
no s'escull
ni es mesura
vessa més enllà dels nostres desitjos
de vegades decau en l’obscuritat
per ressorgir entre flamarades
és un batec que ens depassa
un regalim d’alès
i anhels que despunten
entre l’embolcall d’una foscor que oprimeix
estimar en l’absència i en la llunyania
és una penombra...
...
lleugera escletxa que uneix
el dia i la nit
06 d’abril 2011
Queda el cercle marcat
RETROBANT-ME (II)
Queda el cercle marcat
al sorrenc terra del bastó
en el seu cansar caminar,
lent,
constant,
com el temps
que duu a l’esquena,
com el temps
que l’empeny al davant.
L’agafa la llum matinera despert,
vetllant somnis eterns
de nits caduques,
igual que l’ahir,
mirall de la resta de demàs.
Camina cap el passeig
on esperarà pacient
entre el neguit de la gent,
la calma del teu mirar,
el repòs dels teus ulls
el savi silenci dels teus mots,
els versos amagats
en els silencis,
la flaire de les flors esclatant
després d’una tarda de pluja.
Ell sap de ben segur,
que mai arribaran el mots,
que s’escaparan les mirades
cap a altres ulls,
que l’efímer tacte
serà per una altra pell,
només seran seus els silencis
i els versos
que s’escamparan com fulles mortes
amb la brisa del pensament,
dels anys passats,
dels temps novells,
assegut en aquell passeig
esperant mots que mai arribaran,
com un nou personatge de Gabo,
coronel d’ofici,
esperant de desfici,
enamorat dels mots
i del riu que vetlla la solitud de l’agonia.
04 d’abril 2011
RETROBANT-ME
deia el poeta:
‘caminante no hay camino se hace camino al andar’
les passes dels meus peus
saben bé la inèrcia d’aquest trepitjar
neixen tot seguint el cercle...
al matí la llum de l’albada es desperta
i du amb ella l’espurna d’una esperança:
... potser avui sigui distint
el jorn porta en sí el neguit i les presses
de vegades tant atapeïdes que no em deixa ni descobrir
el món que també desperta en aquest meu camí
a la fi...
recorregut repetit
passes ordenades
en la xarxa dels nostres afers
i a poc a poc
sense adornar-nos
la llum retorna al seu cau
per amagar-se silenciosament
es el capvespre qui ens ofereix l’abraçada
amb la mudesa de la nit
cova d’angúnies
o llac de somnis
tant se val...
si es per retrobar-me a mi
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/camines-camins-mil-cops-caminats.html
*
28 de març 2011
Pluja de versos
NO BUSCO, NO CERCO (II)
Pluja de versos
entre els dits cauen
sense quedar-s’hi,
la negra tinta desdibuixa
el contorn dels dits
i cava solcs de temps
entre la pell,
s’escapa el so
de les paraules
i perden força més enllà
de la teva mà.
Em dius
que no cerques bells mots
entre les meves línies
ni tant sols si els trobes,
si el ressò que rellisca
en silencis de crits
t’angoixa
com ho fa la soledat
del temps mut
entre mot i mot.
Escolto el vent llegint
i em porta record
d’altres primaveres
on el cor era sa
i no duia ferides dins seu,
ara els colors
de la primavera
han canviat i són,
si més no,
m’ho semblen
més forts i cridaners.
Esclata ara una vida
que no se viure,
uns mots
que em semblen llunyans,
una veu
que s’apaga,
em porta la primavera records
de patiment,
d’absències,
de fugides,
de mortalla blanca
que també m’enlluerna els ulls.
Et cerco i m’apropo a palpentes
en la foscor
dels desconeguts instants
i cerco el camí més ràpid
que m’apropi
a la teva mà estesa,
tant lluny
i tant a prop,
tan forta, ...
26 de març 2011
NO BUSCO, NO CERCO
bells mots
que no m’arriben
que no han nascut
sota la llum del meu sol
s’engalanen de tenebres
i es vesteixen d’ombres
emeten paraules sense pes
sense color
... el seu so fereix
el seu ressò rellisca
en un silenci de crits
deixa que el vent llegeixi
els teus poemes
et durà el record
d’un temps de primavera
deixa que la pluja
renti l’horitzó desdibuixat
que el matí de qualsevol demà
enlluerni de nou
els teus ulls
els meus ulls
...
la mà segueix estesa
cercant la teva...
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/no-em-busquis.html
16 de febrer 2011
Sona la campana al toc de fugida
IMMIGRANTS(II)
Sona la campana al toc de fugida,
em crida la seva veu seca i dura,
tocant l’aire, sons de marxa,
marcant el camí.
Migraré dels meus camps
seguint la teva veu,
m’endinsaré en lo desconegut,
fins i tot en lo inert,
més enllà de la foscor
i els temors que m’envolten.
Em taparé amb abric d’enyor,
per cobrir la fred d’un cor dolgut,
faré el viatge malgrat els adéus amics
de la vall que deix enrere,
et cercaré per terres estranyes,
amb sons distants,
amb llum discretes,
esperant en qualsevol racó,
trobar la petjada
del teu cos en la boira,
en la mar,
en el solc llaurat
de la terra feta dona,
verge fecunda,
trencaré el calendari
dia a dia per trobar-te
un dimarts qualsevol,
en un lloc distant,
en un voral indeterminat,
quan el sol comenci a davallar,
per dur-nos qui sap si...
a compartir la nit
entre mots i petons,
entre carícies i silencis,
i... potser
si s’haurà acabat la migració,
molls de pluja,
plens de rosada,
potser per sempre junts.
14 de febrer 2011
IMMIGRANTS
AMAGADES (III)
volen com immigrants
a terres
desconegudes
estranyes
lluny d’aquells cors
que els fecundaren
qui sap si allí s’ompliran
de nostàlgies i d’enyors
de fred i d’indigència
... prenen el vol
i els núvols
deixen caure una suau pluja
alleugerint el seu viatge
... és el darrer dol
que els acompanya
sé però... que malgrat els adéus
resta una empremta
una flaire
un alè...
en qualsevol racó
en qualsevol instant
en el més petit gest
el seu rastre s’entrellaça
en l’ahir dels nostres dies
09 de febrer 2011
Cada pedra del mur
AMAGADES (II)
Cada pedra del mur
és un armari
on guardo penyora
de mots que voleiaren
en un passat
ja massa lluny,
petjades en un camí
fet de grans de sorra,
on cadascun
guarda la imatge
de les lletres
amb que vestí
en aquell temps
el meus sentiments
i llegir-los de nou
en tornar la vista enrere
a la llum de qualsevol
posta de sol.
Ara lleven el vol
com migratoris ocells
els pensaments vells,
d’amors dolguts,
d’amors perduts...
07 de febrer 2011
AMAGADES
cosides a bocins de terra
o tant sols deixades pel camí
amagar vols les paraules
... i un lleuger ressò s’estén
temoroses pugen
escalen el pas
sense saber que els espera
un desert d’oblit
traïció de la pobresa
de la senzillesa dels mots
d’aquell suau ventijol
que tant tendrament palpità a dins
deixa que segueixin a prop
recorda aquells batecs fidels
que des de sempre
vestiren la nuesa de tot sentir
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/11/he-amagat-sota-un-mur-de-pedra.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)