Dolen els adéus (II)
Un adéu, es un fins després
que dura una mica més.
Un adéu, és una paret
sense acabar de pintar,
un vers encetat
no acabat de rimar.
Un adéu, és aquell bes
que encara no t’he donat,
i la nit que es promet
amb la posta del sol
però que encara no ha arribat.
Un adéu, és el núvol
que promet una pluja
que no cau,
un infant caminant
que va creixent cap a l’endemà.
Un adéu és l’esperança
que no acaba d’arribar.
Un adéu, és un comiat
amb veu flonja
que no ens acabem de creure,
perquè fins ara cada tempesta
en ha dut una pau,
i cada vesprada un nou dia
brillant o no.
Un adéu, és aquest instant
en que escric un vers
sense saber si tindrà
un altre mirall.
Un adéu, es un fins després
que dura una mica més.
Un adéu, és un qui sap si...
mai tornarà.
Filar lletres amb els fils del pensament i poder-lo cosir en aquest teixit que són els blogs. (QUI SAP SI)
22 de febrer 2009
DOLEN ELS ADÉUS
(La devesa està tranquil·la)
EL PES DE LA PARAULA
Molts esperem que es torni aixecar,
molts desitgem la tornada,
perquè els camins que caminem
els escollim amb llibertat,
en aquesta llibertat ens vàrem creuar
i aquesta mateixa llibertat
ens pot distanciar.
Dolen els adéus,
entristeix l’allunyar-se,
queda un buit que no s’omple,
potser tant sols amb el record,
però cal temps i esperança,
i que els camins es tornin a creuar.
Si més no, la vida ha estat generosa
per haver-nos donat un company.
EL PES DE LA PARAULA
Molts esperem que es torni aixecar,
molts desitgem la tornada,
perquè els camins que caminem
els escollim amb llibertat,
en aquesta llibertat ens vàrem creuar
i aquesta mateixa llibertat
ens pot distanciar.
Dolen els adéus,
entristeix l’allunyar-se,
queda un buit que no s’omple,
potser tant sols amb el record,
però cal temps i esperança,
i que els camins es tornin a creuar.
Si més no, la vida ha estat generosa
per haver-nos donat un company.
13 de febrer 2009
M’encega la llum
Busquem el que coneixem (IV)
M’encega la llum
de les teves paraules
i em marquen
un camí a seguir,
però tot i així tantejo les parets
perquè no m’hi veig.
No puc escoltar la teva veu
tot i que puc escoltar
el cant dels ocells
i el flux de l’aigua que corre.
M’imagino el so
que marquen les teves cançons
i la música que sona en els teus silencis.
També escolto el xauxineig
de la pluja en caure
al terra fent bombolles carrer a vall
i morir en la primera entrada
de la claveguera.
Oloro la roba molla
amb el perfum de l’aigua
que cau del cel,
un lloc on deus estar
destriant les properes paraules
que els teus servents m’enviaran,
mentre jo escolto la cançó
que suposo t’agradaria escoltar.
I en la meva ceguesa
es mouen els peus imitant un ball
que aquella música em durà
a conèixer el que cerco
i a buscar per conèixer
més lo que busco.
Sigui el que sigui el que trobi,
una llum,
un vol d’ocell,
un rierol,
o una llunyana il•lusió,
hauré de veure
que en faig
i si he d’amagar
aquest tresor o ensenyar-lo
i que ell si, vegi la llum i senti el so
de tot el que és...
M’encega la llum
de les teves paraules
i em marquen
un camí a seguir,
però tot i així tantejo les parets
perquè no m’hi veig.
No puc escoltar la teva veu
tot i que puc escoltar
el cant dels ocells
i el flux de l’aigua que corre.
M’imagino el so
que marquen les teves cançons
i la música que sona en els teus silencis.
També escolto el xauxineig
de la pluja en caure
al terra fent bombolles carrer a vall
i morir en la primera entrada
de la claveguera.
Oloro la roba molla
amb el perfum de l’aigua
que cau del cel,
un lloc on deus estar
destriant les properes paraules
que els teus servents m’enviaran,
mentre jo escolto la cançó
que suposo t’agradaria escoltar.
I en la meva ceguesa
es mouen els peus imitant un ball
que aquella música em durà
a conèixer el que cerco
i a buscar per conèixer
més lo que busco.
Sigui el que sigui el que trobi,
una llum,
un vol d’ocell,
un rierol,
o una llunyana il•lusió,
hauré de veure
que en faig
i si he d’amagar
aquest tresor o ensenyar-lo
i que ell si, vegi la llum i senti el so
de tot el que és...
12 de febrer 2009
BUSQUEM
(Quan es busca III)
Busquem el que coneixem.
No sempre cal veure per conèixer.
Busquem el que sabem.
No sempre cal saber-ho tot, del que sabem.
Busquem el que hem sentit.
No sempre hem sentit, el que en realitat és.
Però... busquem,
busquem quan intuïm,
quan olorem,
busquem quan imaginem,
quan un camí ens porta allò desconegut.
Mai es busca en el buit o en el no res.
Un cec no busca la llum,
escolta el so d’una veu,
el murmullí d’un riu,
el vol d’un au,
palpa l’aspror de la terra,
es mulla amb l’aigua de la pluja...
i cerca les sensacions.
Busquem
i tal vegada aquesta recerca
sigui com la del cec
i no es resolgui mai amb la llum,
perquè la sensació
del murmullí de l’aigua que corre,
el vol, l’aspror, la pluja...
la vivim amb il•lusió,
dins un bell somni
que ens regala
una enfilada de mots inacabables
i potser la troballa d’aquesta font
no ens els donaria,
quan en coneguéssim el seu cau.
La veritat no sempre és
sota la llum de la visió.
Busquem el que coneixem.
No sempre cal veure per conèixer.
Busquem el que sabem.
No sempre cal saber-ho tot, del que sabem.
Busquem el que hem sentit.
No sempre hem sentit, el que en realitat és.
Però... busquem,
busquem quan intuïm,
quan olorem,
busquem quan imaginem,
quan un camí ens porta allò desconegut.
Mai es busca en el buit o en el no res.
Un cec no busca la llum,
escolta el so d’una veu,
el murmullí d’un riu,
el vol d’un au,
palpa l’aspror de la terra,
es mulla amb l’aigua de la pluja...
i cerca les sensacions.
Busquem
i tal vegada aquesta recerca
sigui com la del cec
i no es resolgui mai amb la llum,
perquè la sensació
del murmullí de l’aigua que corre,
el vol, l’aspror, la pluja...
la vivim amb il•lusió,
dins un bell somni
que ens regala
una enfilada de mots inacabables
i potser la troballa d’aquesta font
no ens els donaria,
quan en coneguéssim el seu cau.
La veritat no sempre és
sota la llum de la visió.
10 de febrer 2009
Camino per aquest camí
Les nostres petjades (II)
Camino per aquest camí
de sirga que em varen oferir en néixer
i que a cops faig sol.
Destrio fulles i pedres
d’aquest meu transit cercant runes
que em deixin llegir el meu destí.
Escolto el remor de les estacions
i amb la calor busco les obagues
i la frescor de la marinada
que m’indica la proximitat
d’una aigua de gust salat
i més gran del que pugui imaginar.
Amb moments
en que encetaria la carn amb desesperació,
passant a una suau tristesa.
Busco el reflex d’altres vides
en l’aigua brillant del riu,
tan se val si són de pujada,
només els hi vull preguntar
com és la vida més enllà de la mar.
Camino per aquest camí
de sirga que em varen oferir en néixer
i que a cops faig sol.
Destrio fulles i pedres
d’aquest meu transit cercant runes
que em deixin llegir el meu destí.
Escolto el remor de les estacions
i amb la calor busco les obagues
i la frescor de la marinada
que m’indica la proximitat
d’una aigua de gust salat
i més gran del que pugui imaginar.
Amb moments
en que encetaria la carn amb desesperació,
passant a una suau tristesa.
Busco el reflex d’altres vides
en l’aigua brillant del riu,
tan se val si són de pujada,
només els hi vull preguntar
com és la vida més enllà de la mar.
09 de febrer 2009
LES NOSTRES PETJADES
(Miro el sol i cada dia fa el mateix camí)
EL PES DE LA PARAULA
El sol, la lluna, la terra, l’aigua...
sempre és el mateix
però mai és igual,
cada dia neix de nou i altra vegada,
cada moment fa un pas més
i en deixa un darrera
cada instant respira un nou alè,
i el ja alenat mor.
Estrenem la vida a cada instant
tot engruixint els moments viscuts,
anem fent via per aquesta terra,
per aquest camí,
per cada estació,
per cada vorada,
sense saber mai
on arribarà el nostre caminar,
on s’acabarà el nostre camí.
Les passes van fent passades,
els camins es fan nous
i coneguts a la vegada,
i en tot aquest desgavell
d’anades i deixades,
anem recollint records
i guardant coses viscudes.
No,
ningú camina igual,
ningú sent igual,
ningú llegeix igual,
ningú batega el mateix
però... tots anem deixant
les nostres petjades,
per aquest rierol que ens du a la mar.
EL PES DE LA PARAULA
El sol, la lluna, la terra, l’aigua...
sempre és el mateix
però mai és igual,
cada dia neix de nou i altra vegada,
cada moment fa un pas més
i en deixa un darrera
cada instant respira un nou alè,
i el ja alenat mor.
Estrenem la vida a cada instant
tot engruixint els moments viscuts,
anem fent via per aquesta terra,
per aquest camí,
per cada estació,
per cada vorada,
sense saber mai
on arribarà el nostre caminar,
on s’acabarà el nostre camí.
Les passes van fent passades,
els camins es fan nous
i coneguts a la vegada,
i en tot aquest desgavell
d’anades i deixades,
anem recollint records
i guardant coses viscudes.
No,
ningú camina igual,
ningú sent igual,
ningú llegeix igual,
ningú batega el mateix
però... tots anem deixant
les nostres petjades,
per aquest rierol que ens du a la mar.
08 de febrer 2009
No em diguis que t’he trobat
Quan es busca (II)
No em diguis que t’he trobat
perquè et busco,
n’he sentit parlar,
m’han dit i ara et cerco,
sense saber que trobaré.
Escric mots
i ajunto paraules
en curtes files
i llargues columnes
i això algú li vol dir versos,
quan descendeix
la lectura cap a baix
i s’enfonsa en dubtes
i quimeres,
i em dius que he sentit.
Potser si,
més si fos cec de naixement
i només coneixes la foscor,
em diries sense dubtar
que he conegut la llum?
Respecte a tu sóc cec,
per això et busco,
per això no se que he sentit,
per això no he vist la teva llum.
Escric versos,
per fer camí,
per deixar marcat el temor
del meu destí,
per si un dia es creuen els miralls
dels nostres ulls reflecteixin tot allò
que no sabem,
sens dubte un univers,
immens,
de somnis,
d’il•lusions,
de passes,
de mots enfilats
per la intenció de trobar la veritat.
No em diguis que t’he trobat
perquè et busco,
n’he sentit parlar,
m’han dit i ara et cerco,
sense saber que trobaré.
Escric mots
i ajunto paraules
en curtes files
i llargues columnes
i això algú li vol dir versos,
quan descendeix
la lectura cap a baix
i s’enfonsa en dubtes
i quimeres,
i em dius que he sentit.
Potser si,
més si fos cec de naixement
i només coneixes la foscor,
em diries sense dubtar
que he conegut la llum?
Respecte a tu sóc cec,
per això et busco,
per això no se que he sentit,
per això no he vist la teva llum.
Escric versos,
per fer camí,
per deixar marcat el temor
del meu destí,
per si un dia es creuen els miralls
dels nostres ulls reflecteixin tot allò
que no sabem,
sens dubte un univers,
immens,
de somnis,
d’il•lusions,
de passes,
de mots enfilats
per la intenció de trobar la veritat.
QUAN ES BUSCA
(Si els meus versos)
EL PES DE LA PARAULA
Quan es busca
és perquè primer s’ha trobat,
quan s’escriuen versos
és perquè primer s’ha sentit,
si coneixem la foscor
és perquè hem viscut la claror,
quan és riu
és perquè abans hem plorat...
Sempre que perdem alguna cosa
és perquè primer l’hem trobat
fins i tot pot no haver estat mai nostre
però hem vist petites engrunes
i n’esperem algun fruit.
Hi posem la il·lusió
ens creix l’esperança,
hi dediquem el nostre temps,
fem servir la paciència...
Quan marxem
deixant enrere
allò que podia ser,
allò que esperàvem que fos...
aquell somni... aquella il·lusió...
ens queda el buit
ens queda l’espai del no res,
els somnis apagats
les passes perdudes...
Sempre que deixem enrere...
alguna cosa es perd.
EL PES DE LA PARAULA
Quan es busca
és perquè primer s’ha trobat,
quan s’escriuen versos
és perquè primer s’ha sentit,
si coneixem la foscor
és perquè hem viscut la claror,
quan és riu
és perquè abans hem plorat...
Sempre que perdem alguna cosa
és perquè primer l’hem trobat
fins i tot pot no haver estat mai nostre
però hem vist petites engrunes
i n’esperem algun fruit.
Hi posem la il·lusió
ens creix l’esperança,
hi dediquem el nostre temps,
fem servir la paciència...
Quan marxem
deixant enrere
allò que podia ser,
allò que esperàvem que fos...
aquell somni... aquella il·lusió...
ens queda el buit
ens queda l’espai del no res,
els somnis apagats
les passes perdudes...
Sempre que deixem enrere...
alguna cosa es perd.
04 de febrer 2009
He entrat
Enfilada de versos que han crescut (II)
resposta a: "He anat recollint"
El pes de la paraula
He entrat
per la petita finestra
del cor encarada
al sol ponent,
mentre escoltes
la veu del vent,
allí a la teva vora
he agafat les paraules
que tu i ell
en complicitat amagada
us fèieu confidències
d’enamorats
i amb la vergonya
de qui us enveja
la franquesa
de mots us he transcrit
les intencions
i us he contestat
quan fèieu mutis
per abraçar-vos
en la vostra cordial
separació.
resposta a: "He anat recollint"
El pes de la paraula
He entrat
per la petita finestra
del cor encarada
al sol ponent,
mentre escoltes
la veu del vent,
allí a la teva vora
he agafat les paraules
que tu i ell
en complicitat amagada
us fèieu confidències
d’enamorats
i amb la vergonya
de qui us enveja
la franquesa
de mots us he transcrit
les intencions
i us he contestat
quan fèieu mutis
per abraçar-vos
en la vostra cordial
separació.
ENFILADA DE VERSOS
(He anat recollint)
EL PES DE LA PARAULA
Enfilada de versos que han crescut,
s’han ampliat,
han pres altres tons,
s’han vestit de colors diferents,
és EL PES DE LA PARAULA,
tan senzilla ella
i al mateix temps tant àmplia,
tan enjogassada quan l’acompanyen d’altres
o diferents si les deixes en altres indrets.
Reguitzell de poemes
que ens regales cada dia,
que comparteixes amb nosaltres,
potser alguns d’ells siguin eteris,
potser d’altres restin,
com a resposta,
al nostre propi sentir.
Has entrat i has trobat,
has gaudit i ens fas gaudir...
segueix pintant,
ja sigui amb els nostres pinzells,
amb les teves pintures,
cargola idees que et neixen
o dóna’ns les teves...tant si val
si tots compartim
la claror o l’ombra
de les nostres escletxes.
*
EL PES DE LA PARAULA
Enfilada de versos que han crescut,
s’han ampliat,
han pres altres tons,
s’han vestit de colors diferents,
és EL PES DE LA PARAULA,
tan senzilla ella
i al mateix temps tant àmplia,
tan enjogassada quan l’acompanyen d’altres
o diferents si les deixes en altres indrets.
Reguitzell de poemes
que ens regales cada dia,
que comparteixes amb nosaltres,
potser alguns d’ells siguin eteris,
potser d’altres restin,
com a resposta,
al nostre propi sentir.
Has entrat i has trobat,
has gaudit i ens fas gaudir...
segueix pintant,
ja sigui amb els nostres pinzells,
amb les teves pintures,
cargola idees que et neixen
o dóna’ns les teves...tant si val
si tots compartim
la claror o l’ombra
de les nostres escletxes.
*
03 de febrer 2009
Juga el vent amb el nostres llavis
El bes no s’escapa (II)
Juga el vent amb el nostres llavis,
i els enganya,
acarona la nostra pell
i juga jocs d’ones amb el cabell.
Arremet contra nosaltres
i ens fa tòrcer cos i esforç,
abracem l’abric a l’hivern,
i agraïm la brisa de l’estiu.
Juga el vent amb el nostres llavis,
els besa suau i ens pren l’alè,
omple els sentits de sons agradables
i ens infla l’orgull
de sentir-nos estimats.
Juga el vent amb el nostres llavis,
i en compra i en ven
de petons a la gent,
però els meus el regala,
volant de mirada en mirada
cercant la més clara,
la, de la meva estimada.
Juga el vent amb el nostres llavis,
i els enganya,
deixant el bes, en qualsevol galta.
Juga el vent amb el nostres llavis,
i els enganya,
acarona la nostra pell
i juga jocs d’ones amb el cabell.
Arremet contra nosaltres
i ens fa tòrcer cos i esforç,
abracem l’abric a l’hivern,
i agraïm la brisa de l’estiu.
Juga el vent amb el nostres llavis,
els besa suau i ens pren l’alè,
omple els sentits de sons agradables
i ens infla l’orgull
de sentir-nos estimats.
Juga el vent amb el nostres llavis,
i en compra i en ven
de petons a la gent,
però els meus el regala,
volant de mirada en mirada
cercant la més clara,
la, de la meva estimada.
Juga el vent amb el nostres llavis,
i els enganya,
deixant el bes, en qualsevol galta.
EL BES NO S'ESCAPA
(S’escapa el bes)
EL PES DE LA PARAULA
El bes no s’escapa
som nosaltres
qui el llencem al vent
amb la il•lusió
que el faci arribar a l’estimat.
El bes...
un encontre de llavis,
un trobada del que ens viu a dins,
d’aquell sentir que no podem amagar,
ni tampoc retallar
perquè ens vessa de l’ànima,
ens flameja el cor
i ja no podem desfer-nos
d’aquest immens caudal.
Potser aquest bes
no tingui resposta,
potser no trobi l’estimat,
potser té ja uns altres llavis
o potser ja no té el cor inflamat.
Però el bes ens deslliura,
ens allibera d’aquest sentir
i l’esperança ens retorna
mentre dins nostre hi hagi
el batec d’aquest sentir.
*
EL PES DE LA PARAULA
El bes no s’escapa
som nosaltres
qui el llencem al vent
amb la il•lusió
que el faci arribar a l’estimat.
El bes...
un encontre de llavis,
un trobada del que ens viu a dins,
d’aquell sentir que no podem amagar,
ni tampoc retallar
perquè ens vessa de l’ànima,
ens flameja el cor
i ja no podem desfer-nos
d’aquest immens caudal.
Potser aquest bes
no tingui resposta,
potser no trobi l’estimat,
potser té ja uns altres llavis
o potser ja no té el cor inflamat.
Però el bes ens deslliura,
ens allibera d’aquest sentir
i l’esperança ens retorna
mentre dins nostre hi hagi
el batec d’aquest sentir.
*
01 de febrer 2009
Amb la intensitat
Poc a poc... (II)
Amb la intensitat
prèvia a la tempesta,
amb la força del vent
que prepara el seu atac,
amb la lluita de les ones
vers el penya-segat,
amb la pressió
de la sang cavalcant
per les venes del cos,
amb totes elles lluitaria jo
per sentir com van caient
sobre meu els teus petons,
de la mateixa manera
que besen la terra seca
les primeres gotes
d’una pluja d’estiu.
Amb la intensitat
prèvia a la tempesta,
amb la força del vent
que prepara el seu atac,
amb la lluita de les ones
vers el penya-segat,
amb la pressió
de la sang cavalcant
per les venes del cos,
amb totes elles lluitaria jo
per sentir com van caient
sobre meu els teus petons,
de la mateixa manera
que besen la terra seca
les primeres gotes
d’una pluja d’estiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)