01 de març 2014

Et veig



avui voldria..(II)


Et veig,
t’imagino asseguda
en aquella vella butaca
de grans orelles
encarada al finestral
que t’ensenya
l’aquarel·la viva
d’una mar inquieta
i avui grisa.
Una butaca
on em rellegies els pocs versos
que de mi parlaven,
acompanyats pels sons
d’unes tecles de piano
aprenen a viatjar
pels camins ratllats
del pentagrama,
repetits tants cops
com l’infinit,
fins ser part
de la memòria
que compartíem,
amb els petons
i les carícies,
la pluja colpejant
els vespres festius
de la tardor
entre bes i bes.
Enyor l’escalfor
d’aquells instants,
el so del piano
que m’embolcallava
mentre jo ho feia
amb el teu cos.
Teníem tot el temps
a les nostres mans
i amb bufs de vents
entre sons s’escapolí
sense adonar-nos
de la seva fi.
Avui,
un avui
que visquérem intensament
tants cops,
és ara el puntal del nostre record,
que com la melodia
 ja es fon en un silenci,
en un oblit.