Em
deixes amb el cor adolorit
en
la partença,
em
deix un regust
de
derrota a la fi,
en
cloure la xerrada,
veient
com s’escapen
les
paraules de compromís,
i
queden empresonades
les
que haurien de sortir.
Camino
com ombra,
envoltat
d’ombres
i
les meves passes,
són
l’únic que es veu
fins
desaparèixer engolides
per
un futur proper
que
les fa sense pensar,
passat
recent.
Les
nostres seran esborrades,
tantes
com d’altres
abans
de nosaltres,
i
jo com ombra passejant,
deixaré
anar la meva mirada
cercant
si entre altres petjades
o
com una altra ombra et trobo.
Conec
la forma de la teva petjada
i
el so que fas en fer-la
però
ja no recordo la silueta
de
la teva ombra
ni
el remor d’una veu
que
cada cop
em
costa més recordar.
Camino
cap a un infinit,
lluny
d’apropar-me,
cada
cop et sento més lluny,
divergent.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/03/horitzo-enlla.html
Les nostres petjades algú les observarà per tal d'identificar-les...Unes altres deixaran la seva emprenta i algú potser intentarà buscar-hi algun record.
ResponEliminaPotser cadascú camina en direccions oposades!!!
Bona nit, Maria.
Tens tot la raó Roser.
ResponEliminaUna cosa és clara, les úniques petjades, empremtes, records, mirades... que sempre ens acompanyen són els/les nostres, tot el demés són encreuaments amb més o menys durada, però mai hi són sempre.
Bona nit... Roser i gràcies per les teves paraules.