Miraràs de lluny

MIRARÉ DE LLUNY (II)

Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon caminant entre mig,
els instant s’allargassaran
com becaines de migdiada.
Cada cop més lluny,
cada cop més separats
fins ajuntar-nos
espatlla contra espatlla,
sense mesurar les pròpies fites,
ja desconeguts,
descreguts dels aguaits
que hem fets aquest temps

ni perdut ni trobat.

Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon castigat d’absències.

  

MIRARÉ DE LLUNY

Miraré de lluny
com passen els dies,
com traspassen els instants,
com s’aturen els moments
que lleugerament vam caminar

miraré de lluny
el color del teu somriure,
la blavor dels teus ulls
i mentre
lentament
la tarda s’escau
en l’horitzó del teu rostre llunyà

i es que tant sols en la distància
puc retrobar-te,
tant sols en l’allunyat del temps
puc esgarrapar el viscut

tant sols en un mirar...
en un mirar de llunyania

No és poeta

És poeta el qui sent (II)

No és poeta
qui recull les paraules
que et brollen del cor.
Ni és poeta
qui vol imitar
la cadència
dels teus llavis
en pronunciar
aquells mots.
No és poeta
qui recull
els colors de l’arc
de sant Martí
per fer-ne una pintura
ni qui recull els teus sons
per fer-ne una partitura.
Amb tu a la vora
jo em pregunto
qui és poeta?
Anacoreta
si de cas de la teva religió,
callat,
pregant,
adorar-te
en el silenci
dels versos vinculants.
És poeta
qui recita
els teus versos
o tant sols joglar?
Potser no ho se si ho sóc,
però en vull aprendre
per dir-te amb versos rimats
tot allò que els ulls
no saben cantar-te.
És poeta
qui es deixa
dur per la riuada
de paraules
que tu li saps eixir.
Així doncs,
deixa’m ser
el teu poeta amagat,
aquell a qui ningú
recordarà.

ES POETA EL QUI SENT

Qui fos el poeta
(EL PES DE LA PARAULA)

Es poeta el qui sent
i es deixa perfumar
amb l’olor dels instants,
el qui pronúncia paraules
que brollen del cor,
aquelles que només ell pot pronunciar
... són ell mateix.
Es poeta el que malgrat tot
es deixa pintar
amb el color de la tristor
i d’allà en treu versos,
i enfila poemes...
Poeta el que parla amb la lluna,
es deixa acaronar pel vent
i li xiuxiuegen les fulles en el rumor
és poeta el que sent,
el que estima,
el qui viu l’albada de cada dia
el matí li ofereix el somriure
i ell somriu, plora
o regala una mirada,
sense saber a qui li serà arribada

Qui fos el poeta que...

potser ni ho sap que ho es,
s’estrena cada dia,
reneix a cada instant,
a cada sentir...
encara que les seves passes
trepitgin el mateix camí.

Em veus fosc

Baixen les parpelles(II)

Em veus fosc,
perquè em saps
sense amor.
Clucs els ulls
em volen allunyar,
perquè em saben
que no se estimar.
Closes les parpelles,
m’allunyen
de les teves ninetes,
aquelles
que no em canso
de mirar.
Si tu sabessis.
Si jo sabés.
Si els mots
em sortissin
dels clos del cor,
la meva tendresa
et faria claudicar.
Em dius
que no et se estimar,
quan silent ho faig
des que vaig néixer
amb la mar.

 

BAIXEN LES PARPELLES

Baixen les parpelles...
volen evitar el contemplar
la liló del teu esguard,
lentament es deixen caure...
que els ulls no vegin
els núvols que s’amaguen
en el teu caminar.

Les parpelles tapen els ulls,
i els ulls resten fermats,
però el que elles no poden
és tapar la mirada,
que des de dins,
veu la teva obscuritat.

Esperaré l’instant

SÍ, ESPERA UNA MICA (II)

Esperaré l’instant
que tarda l’univers
en eixir del teu mirar.
Esperaré
olorant aquesta flor de nit,
que em duu el record
d’altres nits viscudes
a flor de nit.
Si, esperaré una mica,
una mica tant llarga,
tant dura,
que possiblement cauran
com estels fugaços
els pètals color de lluna
d’aquesta nostra flor de nit.

SÍ, ESPERA UNA MICA

M’acaronen els braços
(EL PES DE LA PARAULA)

Sí espera un mica,
uns instants més,
gaudeix d’aquest sentir,
deixa que la pau s’endinsi a dins
i l’escalfor t’embolcalli,
la nit es vestirà d’estels
tot recordant el camí
d’aquest braços
que t’acaronen suament

Sí, espera un mica,
tan sols uns moments més,
deixa que aquests instants siguin màgics
i omplin el cor d’un vol de somnis.