Una mà que rere el tel

La vida que passa (II)

Una mà que rere el tel

d'un negre cel

acarona suau el teu estel.

I torna silent

el vell record

del teu alè

al meu clatell.

Un bes que deix un tel

damunt la bruna pell.

Una vida

que es deslliga

entre els dits

d'aquella mà

que rere el tel

d'un negre cel

acarona suau

el teu estel.

I cada instant

d'aquesta vida

deslligada,

com un cant,

segueix la crida

esquinçada,

que et demana

nous mots,

nous petons

fets paraula.

LA VIDA QUE PASSA

un estel vigila la nit
passeja en silenci
i l’aroma del seu pas s’escampa

un alè respira
i la vida d’un batec
deixa el so d’un record

uns llavis callen
i una mirada recull l’instant

cadència plena
no més llarga
que un cruixir de dits
... és la vida que passa

Com la closca buida d'un cargol

 he perdut les paraules (II)

Com la closca buida d'un cargol,

neta i lluent sota la llum del sol,

enmig d'altres closques de cargol.

Com una pedra de riu brillant,

una veu clara d'infant

sons de cançons cantant.

Un teu,
sol mot

es sent,

i em dona

força

per fer del silenci paraula,

dels mots versos,

i creure'm

cargol entre cargols,

pedra entre pedres,

i cant entre cants.
Com la closca buida d'un cargol,

no gaire lluny

de la pedra brillant

de la teva veu,
vull ser

un altre cant.

HE PERDUT LES PARAULES

- Et sento callada -

he perdut les paraules
... un dia qualsevol
marxaren per no tornar

he perdut el seu color
el seu nom
tan sols breus pensaments
passegen de vegades
... fràgils llampecs
en instants aïllats

si damunt del paper
els vull atrapar
són signes sense escalf
grafia absurda
paraules manllevades
de temps passat

Et sento callada

Et sento callada,
i no entenc aquests silencis al vent.

Em manca la força de la teva veu

i el ressò dels mots

versats que fluïen

entre tots dos.

Regalam

amb els versos amagats
que guardes

i deix-los

entre les mans.

Em faran de ressò

en el llarg camí

de fer del silenci

poemes al vent.

En aquest instant

No hi ha (II)

En aquest instant

sóc dins

d'una bombolla,

no hi ha so dins

ni suren els versos

en l'aire quiet.

Sol d'absències

i ple de presències

que intueixo.

És la seva pell

un tel de sabó

i on la llum el reflexa

es pinta un quadre

amb la teva imatge

a l'interior.

No cerco en la presó

a punt d'explotar res

que pugui trobar

i en la foscor

de les nits òrfenes de lluna,

temo que els estels punxin

el meu ensabonat món.

Em veig al mirall del rebedor,

esperant-te,

 mentre esclata l'instant.

NO HI HA...

-Com un mirall màgic-

no hi ha so
sense aire
ni versos sense mots

no hi ha absència
sense presència que la busqui

un pensament profund
sense un desassossec que l’empeny

jo sóc el reflex
i tu la meva veu

tu cerques i jo recerco
escric i tu verses

equilibri de l’inestable
o troballa de les mancances

tant se val...
si la flama és la mateixa
i el mirall un de sol

Com un mirall màgic

Aquí (II)

Com un mirall màgic,

tu em parles

i respondré

fent dels mots

un pom de versos,

un so silent

que només

tindrà la teva veu

i una mirada

que serà la

dels teus ulls.

No sóc absent,

perquè no sóc,

només

unes lletres a l'aire,

mudes,

sense so,

translúcid,

sense més esme

que el teu alè.

Mon pensament

és el reflex del teu

i mentre penses en mi

sóc viu i escric,

quan descanses de mi,

desaparec

i em torno eteri fins

que tornes a mi.

AQUÍ...

-no em diguis adéu-

aquí…
aquí a la vora sóc
silent
absorta
llegint els teus versos
que fan dels poemes
els camins
on l’ànima vola de goig

sóc aquí
tant a la vora
que es pot confondre
la meva absència
amb la teva presència

no et dic adéu
mai podria acomiadar-me
de la veu
que dóna aleteig
als meus pensaments...
ni allunyar-me
de qui escriu el dir
d’uns meus i teus sentiments...

estic silent... sí
perquè tu ets la meva veu...

No em diguis adéu

No em diguis  adéu,

estiguis només a la vora,

si vols silent,

però no deixis

de respirar

a la meva vora,

m'agrada

sentir el teu alè,

i fas que el vent

movent

les branques,

el mar

pentinant les ones

o dos llavis pintant

un etern petó

siguin importants

al meu voltant.

La sang

dels sons

regalimant mots

que ens uneixen

mentre s'escriuen

en un cel invisible.

No em diguis adéu,

estigues,

si vols silent,

aquí a la vora.

 http://ambullsdesargantana2.blogspot.com.es/2014/05/fins-aviat.html

Com la pluja que cau

Com un alè (II)

Com la pluja que cau

aquesta freda tarda,

Com les branques del salze

que ballen al vent.

Com el terra moll

que prenya la petjada del peu.

Com les fulles que fan del verd

color d'aire net.

Com els versos          

que vas escriure l'any passat.

Com el mots

que t'escric ens aquests instants.

Rodolen en un mon

que no para de caminar.

Veus callades que no deixen

d'estimar.

Ànimes silents veient passar

els instants eterns

pinzellades de vida

traços d'amor.