De nou el sol escalfa
la blanca pell.
Blanca és la teva pell,
càlida, fina.
Reps els rajos esperant
rebre la seva força,
i els dits lliscant
per sobre,
tota ferma eriçant-se al seu pas.
Oberta a lliurar el tel protector,
i dir a cau d’orella, m’has fet dona,
m’has donat la vida
que volia començar.
Passejant sota els boscos
dels patis tapiats,
escoltant els cants
que enalteixen el cos
que dus a l’aire pur.
Neteja les plantes
de les restes vegetals
perquè pugui deixar
els petons del compromís.
I mentrestant escoltaré
dels teus llavis
el so dels meus versos,
poc abans de rubricar-los
llavis amb llavis en un mut
contracte per sempre.
https://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/06/blanca-es-la-teva-pell.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...