...fa massa temps que estic en blanc... (II)
La
bellesa de la neu nova,
s’escampa
com una taca floc a floc
i
cobreix sota el seu mantell
l’univers
que ens envolta.
Les
taulades van canviant
el
to marró de les teules
a
cada puntet blanc,
els
camps es vesteixen
de
festa amb son capa reial d’ermini.
Les
muntanyes despunten
entre
el fons gris de l’hivern
amb
són capirot festiu
de
cotó verge.
Mentre
s'acaba,
entre
les planes
s'omplen
de flors
com
crispetes
les
nues branques
dels
ametllers.
Blanques,
seran
el fruit qui surti
per
fer etern el seu record.
La
primavera bateja
de
flocs de neu- pol·len
i
pinta el terra d’una llana etèria
que
dansa a l’ordre del vent .
L’estiu
torra
la
blanca pell
per
daurades marques
que
pintaran festives
i
cruixents les espatlles
i
façanes del cos.
És
la tardor,
qui
deixa en el calaix
el
blanc,
per
pintar de mil colors
arbres,
terres, bolets
i
fer de la fullaraca
una
catifa
per
presentar
a
la blanca neu
d’un
incipient hivern.
Qui
goig,
...fa
massa temps
que
estic en blanc...
viure
en blanc,
vestir
de blanc
assaborir
un blanc de blanc
veure
la lluna blanca
embolcar-nos
entre
les humides teles
d'una
boira
que
bressola les fredes aigües
del
vell riu
i
les terres del voltant,
tants
motius
per
restar per sempre
...
en blanc...
El teu poema m'ha recordat la reina mora de Granada que el sultà li va fer plantar els camps d'ametllers, perquè quan florissin li recordessin la neu, que la fascinava amb la seva blancor...
ResponEliminaBon vespre.