Contem la pel·lícula

Contem la pel·lícula,

explica'm que imagines.

Les paraules tenen un pes

que les afona

en la líquida pell

dels desitjos quotidians,

i ens obren expectatives difuses

del canal de comunicació.

Podem llegir universos sencers

en els mots més petits,

és part de la nostra feina,

ensenyar boires etèries

i gebrades desgelant-se

mentre el sol dubta

entre amagar-se rere el núvol,

les més altes muntanyes

o el llunyà horitzó.

A la fi sempre,

s'amaga el sol

i les expectatives queden,

i resten per sempre més:

records o oblits.

Com el remolí

És un ball subtil (II)

Com el remolí

d'un ball

que mai s'acaba,

com un duet

que s’acaronen entre sons,

com l’aire

que necessito per respirar,

tot intangible,

volàtil,

caducifoli,

té un temps

i després s’acaba.

Com les petjades a la sorra

que les ones

desfan

i tornen a desfer eternament.

Com les fulles

de mil catifes per la tardor,

acolorides

que el vent desfà

i du a altres llocs més distants.

Com els petons

que es donen

amb la innocència

dels enamorats

i que el temps tenyeix

de talls i salabror.

Tot és subtil,

menys el meu amor,

menys el meu amor...

ÉS UN BALL SUBTIL

-i com un ball inacabat-

és un ball subtil
encegador i encisador

una dansa que crea el seu propi so
damunt els versos encadenats
que neixen i creixen
entre les passes
d’un voleià d’encontres escrits

afortunats ambdós
trobats en aquesta immensa xarxa
anònima i ignota
freda i propera
tant indescriptible com captivadora

un ball subtil és
que engoleix sens pietat
aquest desig irrefrenable
de seguir marcant el pas
d’un ball que mai s’acaba...

EL DUBTE QUE S'AIXECA

...

El meu és tant sol

un pacífic mot

que et busca

en una mar plena de dubtes.

-el meu no és un mot de lluita-

el dubte que s’aixeca
que es mostra i s’il·lumina
al rebre la llum d’un far

brevetat de llum
la del far que gira i gira
a la recerca del perdut
a la troballa de l’esvaït

no, no hi ha lluita
hi ha desencontre
desconeixença del seu sí
ignorància de sa existència
un reguitzell d’ensopecs
que es converteixen en liana
al so d’un pacífic mot

no aturis el teu caminar
escolta aquesta mar
que sa música canta
-potser...
només potser-
els teus mots
siguin la calma per a una mar agitada...

El meu no és un mot de lluita

Lluita (II)

El meu no és un mot de lluita,

el meu és un mot...

tranquil,

d’una esperança

que s’asseu

i deix passar el temps.

Que camina entre pedregars

i núvols baixos.

Que sent les ones

de la mar

i amb sa música canta.

El meu mot,

no et vol callada,

però si de tant en tant silent

per contemplar-te

i guardar-ho

en el pensament.

El meu és un mot

que et cerca

com companya,

per camps i muntanyes,

per geografies

de cossos perduts

i mirades lànguides.

El meu és tant sol

un pacífic mot

que et busca

en una mar plena de dubtes.

LLUITA

-els teus mots són flors-

els mots que lluiten en silenci
són llavors d’un dir
sense terra que els aculli
són brins que voleien
en un espai callat
en un univers aïllat

potser germinaran pobrament
en algun poema
o tal vegada caiguin
en la més ensotada indigència

tots ells però
lluiten per obrir-se
sota la llum d’un sol
que els acaroni
d’un cel que els acotxi
i d’un batec que els acolli

El teus mots són flors

No és meu el silenci (II)

El teus mots són flors

que el silenci

no deixa créixer,

capolls

que pinten un infinit nou.

Els teus mots són mirades

que fiten més enllà

de l'horitzó.

El silenci cau entre tots dos,

quan germinen

com herba verda

els versos que escrius.

Pensaments,

flors lliures

de testos d'argila cuita.

Pensaments,

records

que encara no han viscut,

gotes que aviat seran

pluja fèrtil.

Però mentrestant,

mentre no floreixin

aquells capolls,

serà el silenci la flassada

que m'embolcalli

amb la soledat.

LA VIDA NO S'ATURA

“…
una vida

que es va aturar ahir”

-I tot així cada mot-

la vida no s’atura
… s’atura el record
el somni
el batec
el mot
i el pes d’una paraula pronunciada

la vida no atura
el seu camí
tanca cercles
escriu la línia dels seus dies
i segueix horitzó enllà

“i tot així cada mot”
conserva el caliu d’aquell instant
en que fou expressat
du en sí el so innocent
del seu néixer
i l’embolcalla l’escalf dels llavis
que li donaren el seu pes

alliberament o càrrega
aire o ofec
nit o matí
tant se val... tot sigui
seguir
vers l’horitzó enllà

Cau el rellotge

Cau el rellotge
i les hores van volant
en tirabuixons de temps
que es va perdent.

I com un fiblo enutjat
barreja present i passat,
perquè el futur com sempre
arribarà tard.

Trencat,
viu en el racó fosc
d’un calaix que anirà
cobrint amb una patina
de pols i oblit,
tan sols acompanyat
de vells versos
que mantenen viu
aquell temps antic
en que el rellotge era viu
i marcava cada pas
d’aquella vida
que ja s’ha fos en el record.

https://parlemenpoesia.blogspot.com/2016/11/ancores.html 

I tot i així cada mot

Àncores (II)

I tot i així cada mot

em du un record,

i amb cada record

una absència,

i aquesta a la fi,

qui sap si...

a un oblit,

una fossa negra

que abans era verd marí.

Embolcallo,

amb paraules trossos

d’ànima ferits,

amb mots llegits

en veu alta,

desfaig els silencis

que m’has dut,

amb versos et parlo

com si fossis aquí,

amb poemes etiqueto  

una vida,

que es va aturar ahir.

NO ÉS MEU EL SILENCI

“el teu silenci és un preu que mai podré pagar”

-QUI SAP SI-

no és meu el silenci
és el silenci el que em té
embolcallada, retinguda,
apressada...
-de sobte i calladament-

entre les seves escletxes
de quietud, caic
i una mirada distinta
dóna realitat a aquets ulls cecs

en el silenci...
les paraules callen
i no deixen de dir
i la vida s’engrandeix
-com l’arrel que s’endinsa
o la pluja que s’enfonsa-
saba és
de quelcom inesperat

en el silenci
els teus versos
són embolcall
abraçada
i veu d’allò que no es diu...