SÉ

Fotografia: Lourdes Leon

sé de cors robats
i d’ànimes manllevades
de soledats que acompanyen
els instants d’un record

sé de l’oblit del temps
dels ahirs perduts
i de camins extraviats

sé... que cada matí
reneix l’instant
d’un passat que sempre
és avui

sé que cada ombra
s’aixeca silenciosament
cercant aturar aquest vagar

i sé també
que no hi ha temps
ni record
que pugui esborrar
el que jo sento per tu


http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/05/senyora.html

*

L’ahir té flaire de boira

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM (II)
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.
l’ahir és una matinada de rosada
on cada gota duu el teu nom,
la teva imatge,
el teu tacte,
el teu record,
la teva escalfor,
la teva veu,
tot allò que m’evoca el temps
que vam passar junts.
L’ahir és cada un dels batecs
que em mantenen viu
per poder veure
més rosades matineres.
L’ahir és cada vers
que et descriu,
és cada mot
que porta parts de tu,
cada cançó
que em retorna
un temps llunyà.
L’ahir és el peu
que em fa caminar endavant
fins allargar el passat
i escurçar el futur.
L’ahir són les pluges eixutes
i la mar que retorna eternament,
el sol que fa marxar la lluna...
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM

Fotografía: Smith Eliot

... li treus la pols a un ahir indeterminat
-QUI SAP SI-


l’ahir té sempre un nom
un temps compartit
una màgia embolcallada...
i jo em desfaig
lentament
entre els seus records

l’ahir porta el teu nom
un nom que ara callo
com sempre he fet

he de callar el crit
que des de molt a dins
s’arrela
i emmudeixo els seus sons
les boniques lletres que juntes
et diuen
i em parlen de tu

no hi ha pols
ni boira
ni tampoc temps que esborri
aquell ahir
-teu i meu-
espurna en el temps
pluja d’avui

Aquell instant fugisser de la memòria

MIRALL (II)

Aquell instant fugisser de la memòria,
com un retrat d’un ahir molt llunyà,
com un record en sèpia
que es va desdibuixant
pel pas impertorbable d’un temps
que m’escridassa de ben a prop
la meva mortalitat.
Cerco en el mirall
la meitat del retrat que hi falta,
i que el miratge dels ulls
fa aparèixer intermitentment
com flaixos enlluernadors
que m’humitegen de llàgrimes
les galtes revellides.
Qui sap si en un altre lloc,
presonera dels mateixos records,
mires a hores d’ara un espill qualsevol
i li treus la pols a un ahir indeterminat
que vam compartir.

MIRALL

I jo no puc fugir del mirall

que em retorna

-QUI SAP SI-

és un mirall
que m’embolcalla
que m’assetja
que em fa esclava
i captiva de la imatge
que no es veu

m’emmiralla
la dolçor de l’ahir
la penombra de l’avui
i la pluja d’un batec
que va humitejant
cada pensament
que a tu m’apropa

no puc fugir del mirall
com no puc fugir
d’aquest instant...

I jo no puc fugir del mirall

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

             EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada

Ara que et se lluny

TANCO ELS ULLS (II)

Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.

TANCO ELS ULLS

Fotografia: Alexandra Sandu

tanco els ulls

per ser tan sols pensament
l’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop

que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri

tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim

Llisca càlida

Breu I

Llisca càlida
la darrera gota,
mentre pinta de vermell
la blanca pell,
després el baf
sobre el vidre fred
s’esvaeix
com la jove vida
que ja no existeix.

Pintat amb un color vell

lo vivido,
lo que atrás queda...
ya nunca cambia (II)

Pintat amb un color vell
queda el record
de molts ahirs
que ja no tornaran.
Immaculats retrats,
insignes imatges fermes
en el seu posat,
inertes.
Miro enrere
i veig tant colors desdibuixats,
que em trontolla lo gris,
del blanc i negre
del teu retrat.
Tu ets,
jo sóc,
en un passat difós,
records de mots,
petons,
pell acaronada
sota plugim de tardor,
un paisatge inventat,
una tardor gris,
un hivern nevat,
un silenci oblidat,
un record pretèrit fumejat.
Tan sols queda el viscut callat.

Avui que la tardor

INSTANT 1 (II)

Avui que la tardor
m’ha vestit de gris
tot el que m’envolta
i li ha tret el so a la mar,
deixo fugir amb pas cansat
cadascun dels records
del nostre passat
i s’aboquen vers la riba
de la platja
com animalets
d’un Hamelin personal.
La mar avui,
no em vol vetllar la són
i se m’emporta arrebossant-me
de sorra freda i algues mortes.
Si la mar
no em vol acaronar
com una mare,
si la mar rebutja
el meu dolor,
si la mar m’escup a terra,
si la mar ja m’ha oblidat,
em quedaré esperant la nit,
distret,
indecís,
potser abstret,
dibuixant amb el dit
mots sense sentit,
fosc entre la mar i el cel,
una gota en aquell moll infern.

Com un brogit

PENOMBRA (II)

Com un brogit
em cauen els mots
i retronen dins d’un cap
proper a la follia.
Tancat en un silenci continu,
sabent de dolls inabastables,
que s’escolen
més enllà de desitjos
i d’absències,
que cremen
com càstigs eterns
d’un novell Prometeu.
Em destries uns sentiments
que la foscor
em fa desconeguts
i bategues per un cor malalt
que s’està molt lluny,
cada cop més cansat,
cada cop més silent,
cada cop més enamorat.
Res em queda
en la penombra,
dels teus vaticinis,
mancat i tot de l’escletxa
que m’ofereixes.
Fosca i silent penombra.

HE DE DIBUIXAR

Fotografia: José Manchado

he de dibuixar cada matí
el nou rostre sense tu
he d’engalanar la mirada
a la llum dels records
que vaguen lliurement
a l’albir de tota nit

he de pintar els colors
marcits d’absència
mentre sento la vivesa
de trobar-te
sempre a dins

la tardor m’abraça
i sento com les fulles cauen
volen allunyar una soledat
que perfuma sens pietat
l’orfandat d’aquest neguit

he de dibuixar...
cada matí

VERS 850

si la mar fos l’oblit
jo no seria més que un bassal

*

PENOMBRA

estimar-te 

es un doll inesgotable

que no es detura

no s'escull

ni es mesura

vessa més enllà dels nostres desitjos

de vegades decau en l’obscuritat

per ressorgir entre flamarades

és un batec que ens depassa

un regalim d’alès

i anhels que despunten

entre l’embolcall d’una foscor que oprimeix

estimar en l’absència i en la llunyania

és una penombra...

...

lleugera escletxa que uneix

el dia i la nit

Queda el cercle marcat

RETROBANT-ME (II)

Queda el cercle marcat
al sorrenc terra del bastó
en el seu cansar caminar,
lent,
constant,
com el temps
que duu a l’esquena,
com el temps
que l’empeny al davant.
L’agafa la llum matinera despert,
vetllant somnis eterns
de nits caduques,
igual que l’ahir,
mirall de la resta de demàs.
Camina cap el passeig
on esperarà pacient
entre el neguit de la gent,
la calma del teu mirar,
el repòs dels teus ulls
el savi silenci dels teus mots,
els versos amagats
en els silencis,
la flaire de les flors esclatant
després d’una tarda de pluja.
Ell sap de ben segur,
que mai arribaran el mots,
que s’escaparan les mirades
cap a altres ulls,
que l’efímer tacte
serà per una altra pell,
només seran seus els silencis
i els versos
que s’escamparan com fulles mortes
amb la brisa del pensament,
dels anys passats,
dels temps novells,
assegut en aquell passeig
esperant mots que mai arribaran,
com un nou personatge de Gabo,
coronel d’ofici,
esperant de desfici,
enamorat dels mots
i del riu que vetlla la solitud de l’agonia.

RETROBANT-ME

deia el poeta:
‘caminante no hay camino se hace camino al andar’

les passes dels meus peus
saben bé la inèrcia d’aquest trepitjar
neixen tot seguint el cercle...

al matí la llum de l’albada es desperta
i du amb ella l’espurna d’una esperança:
... potser avui sigui distint

el jorn porta en sí el neguit i les presses
de vegades tant atapeïdes que no em deixa ni descobrir
el món que també desperta en aquest meu camí

a la fi...
recorregut repetit
passes ordenades
en la xarxa dels nostres afers
i a poc a poc
sense adornar-nos
la llum retorna al seu cau
per amagar-se silenciosament

es el capvespre qui ens ofereix l’abraçada
amb la mudesa de la nit
cova d’angúnies
o llac de somnis
tant se val...
si es per retrobar-me a mi

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/camines-camins-mil-cops-caminats.html



*

Pluja de versos

NO BUSCO, NO CERCO (II)

Pluja de versos
entre els dits cauen
sense quedar-s’hi,
la negra tinta desdibuixa
el contorn dels dits
i cava solcs de temps
entre la pell,
s’escapa el so
de les paraules
i perden força més enllà
de la teva mà.
Em dius
que no cerques bells mots
entre les meves línies
ni tant sols si els trobes,
si el ressò que rellisca
en silencis de crits
t’angoixa
com ho fa la soledat
del temps mut
entre mot i mot.
Escolto el vent llegint
i em porta record
d’altres primaveres
on el cor era sa
i no duia ferides dins seu,
ara els colors
de la primavera
han canviat i són,
si més no,
m’ho semblen
més forts i cridaners.
Esclata ara una vida
que no se viure,
uns mots
que em semblen llunyans,
una veu
que s’apaga,
em porta la primavera records
de patiment,
d’absències,
de fugides,
de mortalla blanca
que també m’enlluerna els ulls.
Et cerco i m’apropo a palpentes
en la foscor
dels desconeguts instants
i cerco el camí més ràpid
que m’apropi
a la teva mà estesa,
tant lluny
i tant a prop,
tan forta, ...

NO BUSCO, NO CERCO

no busco, no cerco
bells mots
que no m’arriben
que no han nascut
sota la llum del meu sol

s’engalanen de tenebres
i es vesteixen d’ombres
emeten paraules sense pes
sense color
... el seu so fereix
el seu ressò rellisca
en un silenci de crits

deixa que el vent llegeixi
els teus poemes
et durà el record
d’un temps de primavera

deixa que la pluja
renti l’horitzó desdibuixat
que el matí de qualsevol demà
enlluerni de nou
els teus ulls
els meus ulls
...
la mà segueix estesa
cercant la teva...


http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/no-em-busquis.html