Queda el cercle marcat

RETROBANT-ME (II)

Queda el cercle marcat
al sorrenc terra del bastó
en el seu cansar caminar,
lent,
constant,
com el temps
que duu a l’esquena,
com el temps
que l’empeny al davant.
L’agafa la llum matinera despert,
vetllant somnis eterns
de nits caduques,
igual que l’ahir,
mirall de la resta de demàs.
Camina cap el passeig
on esperarà pacient
entre el neguit de la gent,
la calma del teu mirar,
el repòs dels teus ulls
el savi silenci dels teus mots,
els versos amagats
en els silencis,
la flaire de les flors esclatant
després d’una tarda de pluja.
Ell sap de ben segur,
que mai arribaran el mots,
que s’escaparan les mirades
cap a altres ulls,
que l’efímer tacte
serà per una altra pell,
només seran seus els silencis
i els versos
que s’escamparan com fulles mortes
amb la brisa del pensament,
dels anys passats,
dels temps novells,
assegut en aquell passeig
esperant mots que mai arribaran,
com un nou personatge de Gabo,
coronel d’ofici,
esperant de desfici,
enamorat dels mots
i del riu que vetlla la solitud de l’agonia.