Esclat (II)
Trenca
en silenci,
el
badall
de
l'ou obrint-se
a
l'efímera llum
del
capvespre.
La
marinada desa,
en
un moviment continu
l'arena
del rellotge etern,
i
el cers gebra
les
il·lusions
que
cauen
de
les flors en esclatar.
L'olor
de mil passions
van
penetrant
cap
a dins
per
les narius gegants
de
l'univers.
Tot
es conjuga
per
anular el poder
d'un
sol mot,
i
es dilueix fonent-se
com
un glacial modern.
Que
resta
de
la llibertat anomenada,
del
destí
de
poder triar,
d'avançar
fent petjada
sobre
la neu verge
deixant
testimoni
del
nostre passar?
On
queda lo desconegut,
lo
vibrant,
lo
marcat per la innocència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...